El triomf del “divertimento”

Títol: La Bête
Autor: David Hirson
Direcció: Sergi Belbel
Intèrprets: Jordi Boixaderas, Jordi Bosch, Abel Folk, Carles Martínez, Gemma Martínez, Pepo Blasco, Míriam Alamany, Manuel Veiga, Anna Briansó i Queralt Cassayas
Dia i lloc: 25 d’octubre (fins al 25 de novembre) al Teatre Nacional de Catalunya http://www.tnc.cat

Expectativa al voltant de La Bête, darrera obra de Sergi Belbel a la direcció del TNC; estrena endarrerida per la malaltia de la protagonista, Anna Lizaran, a qui ha substituït a contrarellotge Jordi Bosch; traducció titànica de Joan Sellent, que ha convertit els anglesos decasíl·labs originals en alexandrins; text que el nordamericà David Hirson va escriure amb 29 anys per fer un homenatge al teatre i que només la seva perseverança va aconseguir portar als escenaris. El resultat, un bon muntatge amb escenografia de Max Glaenzel on domina el material reciclat dels magatzems del TNC.

Una companyia estable de la França del segle XVII capitanejada per Elomire rep l’ordre del seu mentor, el príncep Conti, que ha d’incorporar a la troupe l’actor Valere. Amb aquest punt de partida es desenvolupa la primera part, un duel escènic entre Elomire (Jordi Boixaderas) i Valere (Jordi Bosch). Bosch fa un monòleg incontenible de mitja hora acompanyat del màxim esforç físic per desenvolupar totes les arts, gestos i trucs de l’ofici de Valere, una interpretació que impressiona, malgrat que no acaba de dominar el vers, perquè aconsegueix transmetre la irritabilitat que la seva fatxenderia i cretinisme desperten en Elomire, un Jordi Boixaderas que mostra perfecció, tant en la dicció dels versos com en els silencis astorats i incrèduls davant el personatge que no calla ni sota l’aigua, que dominen aquesta primera part d’exercici actoral dels dos protagonistes.

Més d’una hora per mostrar les posicions que Hirson vol enfrontar: la del teatre culte que és Elomire, petit homenatge a Molière, i la del teatre popular encarnat en el comediant Valere. Pel camí ens trobem  per exemple amb la construcció del llenguatge (“cada paraula falsa és un mirall abjecte”, “la sintaxi per mi és un codi moral”), els crítics (“prefereixo ser crucificat per un crític”) o la impossibilitat del matís (“entre blancs i negres no hi ha color”).

Entre aquestes dues visions s’enlaira la del príncep Conti, un Abel Folk de fina i contundent interpretació que malda per trobar l’equilibri, proposant que la companyia d’Elomire, que considera s’ha acomodat en els darrers temps i necessita aires nous, posi en escena una de les peces de Valere i actuïn tot junts. El públic assisteix doncs a la segona part a la construcció dels elements per a jugar al teatre dins el teatre amb la resta de repartiment i veure una representació hilarant, que no aporta gaire res al conjunt de l’obra, per continuar amb referències a la professió teatral i insistir en el debat sobre la decadència de l’alta cultura.

Entenem que David Hirson situés aquesta obra a la França del segle XVII on el debat entre l’alta cultura i la cultura popular estava en auge. Però actualment no té gaire raó de ser, una mica com aquella qüestió de moda dels anys 60 entre apocalíptics i integrats que va plantejar Umberto Eco respecte la cultura de masses i que ara ja fa temps que ha  desaparegut del debat. L’autor, però, continua estirant la corda arribant a un carreró sense sortida, que suposa la marxa d’Elomire de la companyia perquè ha triomfat la proposta de Valere. El monòleg final de Jordi Boixaderas és el colofó de la seva gran interpretació. Un moment en què es mostra la lluita pels principis i la integritat, per distingir la veritat del frau i mantenir-se en allò que hom creu quedant fora del seu medi natural, en aquest cas el teatre. Un monòleg que inspira cert respecte i empatia per part de l’espectador cap a l’home que renuncia a la seguretat per principis malgrat la intransigència del personatge.

En realitat tot forma part de l’artifici que és aquest text, una trampa de l’autor que tria el camí fàcil, cadascú amb el seu discurs i cap esforç per emprendre el camí de l’aproximació de posicions que desemboquin en el consens, en aquell equilibri reclamat pel Príncep Conti. Per tant, triomfa el divertimento i comprovem com el debat es desinfla com un globus que ha arribat al cel gràcies al joc agosarat amb la forma. Sorprèn que Sergi Belbel hagi triat aquesta peça per acomiadar-se de la direcció del TNC, perquè tot i que en una entrevista afirma que s’identifica amb l’Elomire del final poca reflexió i molt menys pensament intel·lectual ens ha aportat aquest muntatge. Això sí, hem passat una bona estoneta perquè la proposta es deixa veure i passa volant, com sovint ha acostumat a passar en els anys de la seva direcció al TNC. Continuarem esperant doncs a què algun dia arribi el nostre Príncep… si és que existeix.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s