Història, memòria i política: debat a través de l’escena

Títol: Villa + Discurso
Autor i director: Guillermo Calderón
Intèrprets: Francisca Lewin, Macarena Zamudio i Carla Romero
Dia i lloc: 31 d’octubre a la Sala La Planeta www.temporada-alta.net

Única representació i estrena a Catalunya d’un espectacle que té com a temàtica central el debat al voltant de la Història i la Memòria. Voleu dir que hi haurà algú la nit de la Castanyada disposat a deixar-se remoure la consciència i l’emoció? Doncs sí. Ple a la Sala la Planeta, aplaudiments sincers, corprenedors i sostinguts, per a una companyia que no va deixar indiferent ningú dels presents. El Temporada Alta demostra a cop de programació que és un referent indiscutible per al públic teatral i la porta d’entrada per a propostes internacionals de nivell, com aquesta de Guillermo Calderón amb Villa + Discurso.

Díptic de teatre polític on s’enllacen les dues peces de manera magistral i gens forçada, aquesta obra reflexiona sobre la repressió de la dictadura del general Pinochet a Xile (1973-1990) i com recuperar el silenci sobre la repressió i les víctimes. Un punt de partida local per a tractar una temàtica global, perquè molts són els països, incloent el que vivim, on fets traumàtics del passat marquen el present de societats d’arreu, que s’han d’enfrontar a això que s’ha anomenat memòria històrica, concepte que no s’ha lliurat de la simplificació en forma d’acte de commemoració, la banalització o l’obsessió, com afirma Enzo Traverso.

La primera peça fa referència a Villa Grimaldi, un dels espais de tortura de la dictadura de Pinochet. Tres noies d’una associació són designades com a comissió especial per decidir què s’ha de fer amb l’edifici: reconstruir fidelment com era durant el període de la repressió (amb l’ambientació fins al detall, o els supervivents que fan de guia) o fer un museu d’art contemporani (edifici blanc, bonic, art per a la dignitat). El resultat de la votació secreta no ofereix cap resolució i decideixen a través del debat arribar a un consens. Només la paraula de Francisca Lewin , Macarena Zamudio i Carla Romero, magnífica interpretació coral on es combina emoció, argumentació clara i directa i alguna pinzellada d’humor, és l’arma per arribar a la decisió final.

Un debat que submergeix l’espectador totalment en una temàtica complexa i alhora, una de les virtuts del text, mostra la manipulació i la persuasió a través del discurs cap a l’opinió pròpia que el 2+1 pot afavorir, ja que quan una de les actrius marxa d’escena les altres dues conspiraran a les seves esquenes. Aquest tipus de situació relaxa l’ambient perquè ens mostra la tendència a l’embolic de l’ésser humà, que tant pot donar-se en una reunió de veïns d’escala per parlar de posar un ascensor com en una qüestió com la que tracta l’espectacle. Però el joc del fals pacte a les esquenes explotarà per posar ja totes les cartes sobre la taula tensant així la situació.

Amb la suposada veritat i el propi compromís de cadascú a la vista dels altres continuarà l’argumentació fins a una qüestió que es pregunten les tres protagonistes alhora. Per què són elles membres d’aquesta comissió especial? Per què aquestes joves a la trentena han de decidir allò que la nit anterior la resta de l’associació no ha resolt? El motiu és l’herència, van néixer les tres a Villa Grimaldi, violades indirectament, i mantenen cadascú un tipus de relació amb les seves mares, víctimes que han sobreviscut com han pogut, cadascuna a la seva manera. Elles mateixes són exemple de diferents posicionaments davant els seus orígens, oscil·lant entre qui crida i plora convertint-se en víctima incòmoda, qui apunta cap a la reconciliació i qui afirma “yo soy de los 90, no soporto el final feliz, soy panfleto”. Per tant, hi haurà tantes memòries com dolor individual, com experiència personal, arribant a la conclusió que tant si es reconstrueix, com s’evoca a través de l’art com si es deixa com està, o fins i tot si finalment s’opta perquè sigui un gran camp de gespa, no existirà l’aprovació o la satisfacció col·lectiva.

Villa doncs és una reflexió al voltant del concepte espai de memòria, una qüestió que ocupa el debat d’historiadors, institucions i polítics i també legisladors a molts països. Una mostra global l’ofereix Holocaust Memorials, una web creada per la Fundació Topografia del Terror (Berlín) on es localitzen tots els museus i espais de memòria dedicats a la Shoah arreu del món. A casa nostra, que també tenim un passat, el Memorial Democràtic va encetar una iniciativa similar al web Espais de Memòria, localitzant els equipaments o espais relacionats amb la II República, la guerra civil, l’exili i la resistència antifranquista.

El mèrit de Calderón és pujar aquesta temàtica a un escenari, ja que el teatre no deixa de ser ficció, i oferir diversos punts de vista al voltant de la qüestió. Una reconstrucció pot ser “una disneylandia de la realidad real”?, un museu nou de trinca pot fer constatar que la instal·lació artística amb un gos, evocant com les dones eren violades, desemboqui en una protesta contra el fet de torturar un animal tenint-lo exhibit? Si es deixa com està, sense intervenció, pot resultar que “de un esfuerzo colectivo de organización popular se llegue a una historia del no importa mucho”?

En definitiva, pot una representació, del tipus que sigui, arribar a l’essència del fet? Una altra porta que des del teatre, pura representació, entronca amb un altre debat intens al voltant de la memòria, en aquest cas protagonitzat per la imatge, ja sigui fílmica o fotogràfica i que ha tingut al voltant de l’Holocaust postures antagòniques, com la protagonitzada pels cineastes Jean Luc Godard i Claude Lanzmann, i interessants treballs al voltant de la qüestió com el del filòsof Georges Didi-Hubermann amb la seva obra Images, malgré tout.

Multiplicitat de pensament al voltant d’una temàtica que no deixa de tenir com a protagonista la víctima. A Villa + Discurso les víctimes apareixen a la primera part amb la narració d’experiències de testimonis que, enmig de la decisió sobre el debat, les protagonistes, de rebot elles també i la seva generació víctimes, desgranen, engaltant el dolor del testimoni a l’espectador com aquell qui no vol la cosa. En canvi a Discurso una sola veu, un monòleg de Michelle Bachellet, la que fou presidenta de Xile entre 2006 i 2010, ara molt ben situada per guanyar les properes eleccions presidencials de l’any vinent.

Les tres actrius interpreten aquest discurs apòcrif tan convincentment que l’espectador només sent una sola veu, la de la presidenta acomiadant-se dels ciutadans el darrer dia en el seu càrrec. Quaranta minuts d’aquell discurs polític irreal on el personatge es despulla, veiem la presidenta simpàtica i la dona rabiosa, mostra la seva contradicció entre els seus ideals de joventut i l’actualitat on “me quedan 50 gramos de marxismo” i l’aplicació que ha fet de teories neoliberals ella, la representant del socialisme. Una crítica a l’esquerra que ens resulta molt propera, una sinceritat inexistent que hom desitjaria de la classe política, la veu d’una víctima que ha optat per no fer bandera de la tortura, sense explicitar si la va patir en carn pròpia o no, una dona que va arribar al poder representant l’antagonisme respecte al passat i que, després de l’experiència es retira aspirant a la tranquil·litat i decepcionant, com a mínim a l’autor i a molts dels que li havien donat suport.

Temporada Alta ha apostat fort amb aquest espectacle, incòmode perquè remou, reflexiu perquè no dóna solució, inquietant perquè ens resulta massa proper, desesperançador perquè demostra que tant a Xile com aquí mateix, hi ha molta feina a fer. En el nostre cas, el poc camí que s’havia iniciat s’ha quedat sense recorregut a causa de la passivitat interessada dels polítics, justificada amb la correcció i la utilització del discurs de la crisi.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s