Anatomia d’un centaure coix

Títol: La rara anatomia dels centaures
Autor: Miquel Àngel Riera
Dramatúrgia i direcció: Pere Fullana
Intèrprets: Sergi Baos, Maria Bauçà, Aina Calpe, Antònia “Nies” Jaume, Carles Molinet
Dia i lloc: 15 de novembre (fins al 18) a l’Espai Lliure de Gràcia http://www.teatrelliure.com

Un espai mental que no és enlloc, una dolça il·luminació que ens transporta a un univers de clarobscurs, una platja de fina sorra on s’escola el so del mar i l’univers de l’escriptor balear Miquel Àngel Riera (1930-1996), l’obra del qual puja per primer cop a un escenari gràcies a la veterana companyia Iguana Teatre. Un dels seus fundadors, Pere Fullana, signa la dramatúrgia i direcció d’aquesta peça, segurament un sincer homenatge a qui fou còmplice de batalles culturals. El muntatge teatral correspon al volum de contes La rara anatomia dels centaures (1979), debut en el relat que continuà amb Crònica lasciva d’una decadència (1995), llegat d’un autor que també conreà la poesia i la novel·la i que ha estat reconegut tant per la crítica com pels lectors.
Portar a escena l’obra d’un escriptor tan complex com Riera dóna com a resultat, ja d’entrada, un espectacle per a paladars teatrals exquisits. Pere Fullana ofereix les narracions de manera que s’enllacen una amb l’altra sense donar cap referència, mancança de cara a un públic no especialitzat, que hauria agraït per exemple, una projecció a la pantalla amb el títol de cadascun dels sis contes en qüestió -dels catorze que conformen el llibre- per apreciar millor la individualitat de cada relat en el transcurs de la globalitat de la peça.

La temàtica comuna és explorar aquest animal que és l’ésser humà. Amb la mort i diferents maneres d’arribar-hi com a fil conductor. Una primera història aclaparadora on un ajusticiat per uns veïns s’enfronta a la mort a mans d’unes botxins d’implacable comesa i voluminosa sensualitat. I una frase: què voleu de mi? Que tant va poder ser pronunciada el 1936 com el 1939, perquè la grandesa d’aquest relat de Riera rau en el fet que hom hi pot reconèixer la guerra civil en la víctima que en qualsevol racó de la més petita vila va viure aquella angoixa entre la vida i la mort, i el posterior apilament entre cadàvers, mostrat aquí a través d’un bon ús de l’audiovisual. D’aquí es passa a la fascinació per una  Centaura, l’home davant la suposada bèstia que excita els instints fins al límit que converteix l’animal racional també en una bèstia. El tercer relat és un monòleg sobre una relació de parella on la dona està malalta, l’esforç de l’home per tenir-ne cura, la mirada sobre ella i sobre aquest matrimoni exercida per l’exterior, el sacrifici constant per aconseguir una nova cadira de rodes i un final que  deixa mut i no desvetllarem. La part més satírica de l’espectacle correspon a la història sobre una fita humana: vendre’s els propis òrgans en un banc que dóna crèdit a canvi o bé un altre òrgan millor. Un homenet veurà així l’escletxa per realitzar-se a través d’un òrgan sexual de mides que ell sempre ha somniat però la natura no li ha concedit. Més monòleg per a narrar una avorrida i irritada vida de parella, una migdiada alterada per una mosca i un instint assassí que acaba per aflorar. I finalment, la reconstrucció i evocació d’una llar perduda, el millor espai on finalitzar la vida.

Retalls doncs de vida i de mort, instants caçats al vol, poesia, humor sarcàstic i reflexió. Una matèria prima d’alt nivell que no acaba de reeixir i fer el ple a escena, el centaure és coix. Interpretacions desiguals on per una banda hi ha l’ofici de Carles Molinet que emprèn el monòleg del marit lliurat a cuidar la dona a bon ritme fins que l’excés de tremolor el delata en algun instant, perdent credibilitat. El contrari que amb el solo de Nies Jaume, en perfecte to durant tot l’espectacle, però emprenent el vol amb el monòleg de la dona que acabarà amb la vida del marit. Emotiva, divertida, sincera, una gran interpretació, la prova és que va provocar els aplaudiments dels espectadors just en finalitzar. La jove Maria Bauçà aporta moments d’equilibri però en general abusa massa del crit i la sobreinterpretació, mentre que Aina Calpe, protagonista de la història de la Centaura centra el seu esforç actoral en exhibir el seu cos i la seva bellesa física, deixant de banda tota sensibilitat per allò que està dient. Finalment, Sergi Baos demostra la seva versatilitat convencent tant com a desesperat condemnat a mort, com amb la seva vessant més còmica amb el suposat filòsof que trobarà la seva realització a través d’un enorme penis.

En general un espectacle que es deixa veure però que no arriba a l’essència i l’emoció, un flac favor per a un autor d’aquesta volada i profunditat. Un intent fallit, però respectable alhora que necessari.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s