El Paral·lel: cultura popular en estat pur

El Paral·lel (1894-1939)  Comissaris: Xavier Albertí i Eduard Molner
Fins al 24 de febrer al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona www.cccb.org

L’exposició El Paral·lel (1884-1939) és un dels grans esdeveniments culturals d’aquesta tardor. Mèrit dels comissaris, Xavier Albertí i Eduard Molner i de l’equip que hi ha participat, fent una feina de documentació i presentació absolutament sensacional. El resultat, lluny d’embafar el visitant, l’endinsa a l’univers de llums i ombres d’aquella avinguda barcelonina que ja no existeix, on entre 1924 i 1934 el 73’1% de superfície era ocupada per sales d’espectacles.

Josep Gaspar. Terrassa del Cafè Espanyol

Del lluentó a la misèria, de l’estrella a la prostituta, l’espectador reviu un fenomen que traspassà fronteres amb una proposta que és, alhora, revindicació de la cultura popular i recuperació d’un passat, blasmat durant la dictadura i marginat després de l’imaginari col·lectiu.

Des d’un punt de vista urbanístic ofereix una acurada explicació de com es va formar una nova zona teatral a Barcelona en un espai indefinit, contemplat al Pla Cerdà, però no resolt. Tot començava el 1892 amb el Circ Espanyol Modelo, en vingueren molts altres amb el nou segle, alguns per a més de mil espectadors, fins al més gran de la ciutat, el Teatre Circ Olympia (1929) amb 6.000 localitats. A més s’hi van construir tot tipus de locals i cafès com el Cafè Espanyol o La Tranquilidad. Interiors i via pública de terrasses, ocupats literalment i a tothora.

Classes populars atretes per l’entreteniment. Dels inicis de barraca de fira, cinematògraf i flamenc al primer gènere que triomfà, la pantomima de la família Onofri, fins que decau després de la Setmana Tràgica per donar pas al melodrama i el drama social, llàgrima per entretenir-se, rialla amb el vodevil, que tingué en Elena Jordi i Josep Santpere els constructors del gènere en català. La seva consolidació coincideix amb la Gran Guerra, màxima vitalitat al Paral·lel i primer èxit del teatre en català, L’Auca del senyor Esteve, estrenada al Victòria el 1917. Als anys 20 triomfà Baixant de la font del gat, drama històric amb trets d’un gènere particular, el drama realista del Districte Vè. Batejat “Barri Xino” per Francesc Madrid en un reportatge de 1925, el barri veí està íntimament lligat a l’evolució de les varietats, que des dels locals del carrer Nou de la Rambla arribaren a l’avinguda. Gènere parateatral de números diversos tenia en el cuplet el màxim atractiu i un gran homenatge a l’exposició.

Nascut a la vora de la prostitució, brillà amb noms com La Fornarina o Raquel Meller i tota una munió de dones que passaren de les acadèmies d’artistes als escenaris, on el gènere musical per excel·lència era la sarsuela des de final del XIX, i durant els anys 20 també la revista. Moltes veien en la vida d’artista la fugida de l’explotació de la tracta de blanques del Districte Vè, exercida als bordells o al mig del carrer en les pitjors condicions.

raquel meller

Aquesta dualitat és l’eix de l’exposició que connecta amb la construcció d’una societat de masses amb un sistema comunicatiu en evolució exercint de narrador. Les notícies de El Diluvio (1879-1939), diari republicà, popular, anticlerical i qüestionador de les autoritats municipals que polemitzava amb la resta, sobretot amb El Progreso d’Alejandro Lerroux, “el rei del Paral·lel”; la presència de L’Esquella de la Torratxa (1872-1939) degana de la premsa satírica catalana d’esquerres o l’eròtico humorística Papitu (1908-1936) i ja a finals dels 20 els dos setmanaris gràfics més importants de l’Estat, Estampa (1928-1938) i Crónica (1929-1938), o el magazine cultural Mirador (1929-1938). Els mitjans impresos atorgaren l’estatus de mite als artistes, presents fins i tot a la premsa internacional, com la portada de la Meller a Time (26/4/1926). Estrenes, anècdotes vitals o reclam publicitari, presència amable a la crònica cultural i de societat. La irrupció de la ràdio als anys 20 amb una programació basada en l’entreteniment, sobretot musical, fou un nou canal de difusió massiva, així com les produccions cinematogràfiques.

Oposadament, la secció de successos també explica la degradació, la prostitució i l’addicció a les drogues, temes que es tracten des del periodisme de denúncia amb la novetat del reportatge. El relat el signaven grans noms del periodisme català, la majoria oblidats. L’exposició en recupera alguns i ensenya que calia tenir més d’una ocupació perquè el sou periodístic era míser. Josep Amich i Bert (Amichatis), Francesc Madrid, Lluís Capdevila o Manuel Fontdevila, periodistes que també van triomfar com autors en gèneres escènics diversos al Paral·lel. A més de la crònica escrita s’aprecia la visual i l’evolució dels propis mitjans, des dels dibuixos de Ricard Opisso a L’Esquella fins a la fotografia de reportatge: el de Josep Badosa de l’estrena de “L’Auca del senyor Esteve” a El Día Gráfico, els de teatre de Gabriel Casas (1892-1973) o l’impublicable actualment sobre el consum de cocaïna de Pau Lluís Torrents.

La dècada dels 30 marcà l’inici d’una davallada i certa nostàlgia del passat, com narrava el periodista Josep M. Planes (1907-1936) al llibre Nits de Barcelona (1931). La guerra devastà també l’entreteniment i a partir de 1939 la tornada del cuplet canvià al “Ya hemos pasao” i les seves implacables conseqüències.

Publicat al suplement Cultura/s de La Vanguardia núm. 545 28/11/2012

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s