Un refugi arriscat

Títol: Un refugi indi
Autor i director: Pau Miró
Intèrprets: Isaac Alcayde, Jordi Llovet, Marta Ossó, Joan Solé, Andrea Trepat, Peter Vives
Dia i lloc:  12 de desembre (fins al sis de gener) a la Sala Beckett  www.salabeckett.cat

Prova_unrefugi_indiQui es vulgui aïllar en una sala de teatre per evadir-se de la crua realitat que ens envolta que no entri a la Sala Beckett, perquè hi acaba d’aterrar el darrer text de Pau Miró, peça que també ha dirigit, la temàtica del qual es fixa en la precària situació dels joves al voltant de la vintena. Que ningú esperi doncs “un refugi”, indi o no, com a espai acollidor per foragitar la desesperança.

L’autor ens presenta sis personatges vitalment perduts, que viuen l’avui sense pensar en el demà tot i que apareixen de tant en tant somnis i anhels, imprescindibles per a la supervivència. Un anar tirant com es pot cadascú des de la seva situació: una treballadora d’hotel que malda per conservar la feina, una estudiant de filosofia que finalment optarà per abandonar i malviure robant menjar en un súper, un músic que treballa temporalment passejant gossos i té cura de la mare alcohòlica, un home que acabat de separar roba a la seva mare i fuig i un noi guapo dominat pel seu germà. Aquest pseudo progenitor prop de la quarantena continua tan perdut com la resta i poc representa l’adult per edat biològica que se li suposaria. Tots ells Working Class Hero, himne de la peça i, escoltant-la sencera sembla que molt més que hit musical, ja que tots els sentiments i algunes experiències descrites per Lennon apareixen en escena.

Històries individuals, presentades amb narracions també individuals, proposta més propera a la tradició de la short history que al teatre. Sembla que Miró beu d’una banda d’aquell realisme brut carverià, tocat una mica per la mà de Fante “ens apropàvem a la vida però no acabàvem de posseir-la” deia Bandini i de l’altra de la cinematografia independent nordamericana. Estàvem ja celebrant que no hi hagués la típica part de la història que sembla que obligatòriament s’ha de fer amb audiovisual, però no, aquí també hi ha la ració, en aquest cas al final.

Exercici de dramatúrgia ambiciós per part de l’autor, en conjunt bastant tolerable a l’espectador tot i que en alguns moments respira poca versemblança i infantilisme. No és aquest el millor text de Pau Miró però sí un espectacle que al principi sembla superficial i en finalitzar ens havia abocat a la tristor, touchée! Una proposta lloable perquè l’autor i director arrisca amb el seu treball i se la juga confiant amb intèrprets molt joves actuant a distància curta.

D’entre tot el repartiment qui està realment còmode i clava el seu personatge és Isaac Alcayde, aquest estrafolari i destarotat germà gran. La resta té molt camí a recórrer i els nervis de l’estrena els van trair a tots en algun moment. Se’ls agraeix però aquesta ingenuïtat i joventut i la seva defensa d’aquests personatges.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s