Cartes d’amistat mortals

Títol: Adreça desconeguda
Autor:  Kathrine Kressmann Taylor
Traducció:  Ernest Riera
Direcció: Lluís Homar
Intèrprets: Lluís Homar i Eduard Fernández
Dia i lloc: 23 de gener (fins al 31 de març) al www.lavillarroel.cat

Foto: David Ruano

Ahir al vespre s’estrenava a La Villarroel un dels textos més esfereïdors que s’han portat a escena, Adreça desconeguda (1938), escrita per la nordamericana Kathrine Kressmann Taylor, publicada primer a Story magazine, i posteriorment en format novel·la per Reader Digest, edició que va comptar a l’època amb 3 milions de lectors. Lluís Homar i Eduard Fernández encetaven el vespre conversant amb el públic de manera còmplice i amistosa, explicant que començarien l’obra, deixant-se uns plecs de cartes, brindant i tenint un record per Anna Lizaran, moment en què els presents van també homenatjar l’actriu amb un sentit aplaudiment.

Potser es tractava d’una presentació només per a l’estrena, dia on ja sabem que el públic és “de casa”. Si no és així no entenem gens aquesta aposta, perquè sí, els actors es presenten com a bons amics, igual que els personatges que després d’uns segons de concentració comencen a interpretar. Però aquest bon ambient, aquest anem a passar-ho bé, no és en absolut adient per a Adreça desconeguda. A més tampoc aporta res a l’espectacle, i resulta totalment prescindible.

És potser aquest un dels motius pels quals em vaig distanciar (no sé si a la manera brechtiana o no) d’un muntatge ben resolt però que no em va provocar emoció. Ara bé, també cal dir que ja l’havia llegit i rellegit quan es va publicar en català i  l’havia vist l’any 2006 en estrenar-se al Bartrina de Reus amb dos grans actors, Jordi Bosch i Ramon Madaula, un muntatge aquell de delicada posada en escena que impactava de ple contra la paraula d’aquesta història. Tota aquesta informació a les espatlles ens porta a preguntar-nos: en un text que no està concebut per al teatre, quantes posades en escena pot resistir  l’espectador?  I més en el cas concret que tractem, una lectura de cartes, ni més ni menys, molt radiofònic tal i com han entès i fet programa els de la BBC de Londres.

Per tant la importància d’Adreça desconeguda rau en la Paraula. I això a La Villarroel ho saben, per la qual cosa s’aposta per un espai escènic gairebé buit, amb dues cadires de fred metall i una catifa. Només petits detalls, encantador el suau joc amb el vestuari, metàfora de l’evolució de la pèrdua de confiança progressiva dels personatges, marcaran el pas de l’acció. Resulta també interessant haver evitat la posada en escena a la italiana i envoltar als actors amb el públic, del qual alguns espectadors tindran el privilegi gairebé de tocar-los.
Amb aquest material només dos grans intèrprets poden abordar una història d’aquest tipus i en aquesta ocasió és Lluís Homar qui basteix de manera totalment sòlida i brillant a  Martin Schulse, mentre que a la gran interpretació d’Eduard Fernández (Max Eisentsein) hi van sobrar alguns espetecs melodramàtics innecessaris quan es tracta d’una tragèdia. Un muntatge que globalment és un encert de cartellera que segur arribarà a molts tipus de públics, perquè és recomanable pels qui ja coneixen el text, però també per als que el desconeguin del tot, i sobretot caldria que les escoles comencessin a reservar entrades, perquè el teatre també té aquesta funció educativa que cal reivindicar constantment perquè no és un luxe, i aquesta és una molt bona oportunitat per aproximar-se a un dels moments cabdal de la Història europea, l’ascens i arribada al poder de Hitler a Alemanya, ja que l’obra comença al 1932 i finalitza al 1934.

Si ens fixem en la història personal és un alliçonador exemple del significat de la paraula amistat i com pot transformar-se amb tot el contrari a causa de les esperances que hom pot dipositar en noves ideologies i líders, traint el que ha estat fins al moment. Si ens referim al context socio-polític és una manera de conèixer els inicis del nazisme, la immediata repressió cap als jueus i la creació dels primers camps, que en historiografia anomenem “camps salvatges”, el primer dels quals fou Dachau, inaugurat el març de 1933. Posteriorment  es va desenvolupar el sistema de camps de concentració que evolucionà durant la II Guerra Mundial fins la industrialització de la mort amb els camps d’extermini. Aquests inicis que mostra l’obra doncs, són també una advertència que el passat ens  regala al present i al futur. I tot i que l’obra se centra en el cas dels jueus, cal deixar palès que en aquests primers temps molts foren els que segons la ideologia nazi calia reformar a la societat alemanya, començant per diputats electes del Reichstach, seguint per representants de la cultura i acabant per malalts mentals que calia esterilitzar i posterioment eliminar.

Finalment, i en essència, tot i que a cada carta hi ha reflexions inesgotables, aquest és un viatge també a la transformació del llenguatge que, de manera irreversible, va patir Alemanya a partir de l’ascens del nazisme fins a convertir en cadàver l’idioma alemany després de la II Guerra Mundial, una idea desenvolupada per George Steiner a Lenguaje y silencio, en el seu petit però contundent i polèmic article, El milagro hueco (1959). Aquest canvi de llenguatge implica per tant una nova manera d’entendre el món per als dos protagonistes, Martin i Max, que de socis i amics que es tracten com a germans evolucionaran a odiar-se com a dos desconeguts. Tots dos faran el que calgui, fins al límit, per defensar la seva cosmovisió. Diu la dita popular que les armes les carrega el diable, de vegades però, un simple paper amb unes lletres farcides d’odi pot ser un arma de destrucció mortal. I dues lletres tan simples com NO poden desencadenar la impossibilitat del retorn a la situació inicial.

Amb tot el que acabem d’escriure ens resulten totalment incomprensibles alguns dels somriures de bona part del públic en determinats moments de la funció.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s