L’implacable enemic d’Amélie Nothomb

Títol: Cosmètica de l’enemic
Autor: Amélie Nothomb
Dramatúrgia i traducció: Pablo Ley 
Direcció: Magda Puyo 
Intèrprets: Lluís Soler i Xavier Ripoll
Dia i lloc: 25 de gener (fins al 24 de febrer) al www.salamuntaner.com
Foto: David Ruano

Vaig descobrir la literatura inclassificable i reactiva d’Amélie Nothomb (1967) amb la seva primera novel·la Higiene de l’assassí, lliçó per a qualsevol periodista sobre l’anomenat “art de l’entrevista”. Mentre la llegia me l’anava imaginant com una obra de teatre on lliuraven un combat demolidor el periodista de torn i l’implacable entrevistat, l’escriptor Prétextat Tach, nom de fonètica evocadora d’un dels protagonistes d’aquesta Cosmètica de l’enemic, Textor Texter, que ara arriba a escena per primer cop en català a la Sala Muntaner.

Un espectacle de petit format però de profund recorregut per la ment i l’emoció amb una direcció mil·limètrica de Magda Puyo, sense l’ofici de la qual una aposta d’aquest tipus no arribaria a bon port, i unes interpretacions perfectes de Lluís Soler (Textor Texter) i Xavier Ripoll (Jérôme Angust).

Pablo Ley, dramaturg de raça, esporga els elements característic de gènere narratiu, tot i que l’obra de Nothomb inclou molt de diàleg, i basteix una text teatral de ritme àgil assumint riscos només aptes per a un veritable dramaturg: memorable el moment en què Textor Texter reprodueix un diàleg amb ella va dir, jo vaig dir, ella va dir, jo vaig dir, fins que Jérôme Angust no pot més i explota “M’està marejant amb tant de “jo vaig dir… ella va dir… jo vaig dir…ella va dir…”.

Aquesta és una proposta d’escenografia mínima, dos banquets com a únics elements, la força de la qual recau en el text i la interpretació dels actors i, en aquest cas, un espai sonor tan ben dissenyat per Damien Bazin que és un personatge més de la història, transportant l’espectador des del brunzir d’un aeroport fins a la pau d’un cementiri de fulles de tardor.

Un passatger a l’espera que surti el seu avió anunciat amb una hora de retard, aprofita per llegir la novel·la Cosmètica de l’enemic fins que és interromput per un d’aquells estranys tan molestos amb ganes de conversa irrefrenable que pot aparèixer en qualsevol moment mentre un espera un transport públic. Primera escena bastant còmica amb un imparable Lluís Soler com a intrús de la pau de Xavier Ripoll. L’estètica de Soler, amb una llarga barba blanca i vestuari juvenil el fa simpàtic al públic, que caurà als seus peus enredat del tot amb la bona interpretació empatitzant amb l’home desconegut que podia ser Déu pare baixat al no-espai que és un aeroport. Però Textor Texter té molt a amagar i molt a dir i ens passeja, des de la ironia a la tragèdia passant per certs records d’infantesa prop del costumisme –evidentment allunyat de la convenció per obra i gràcia d’Amélie Nothomb- al llarg d’una vida carregada de culpabilitat, foscor i paràmetres morals allunyats dels acceptables per la majoria, marca també de l’escriptora belga. Aquesta espècie de Mefistòfil torturarà psicològicament el seu interlocutor, un executiu que anirà perdent la paciència i les bones formes fins a lliurar una batalla dialèctica bestial amb aquest especial enemic.

El treball actoral conjunt és fantàstic i l’estructura de la peça permet que en aquest diàleg tots dos tinguin escenes memorables, a l’inici Lluís Soler amb la seva irrupció com una ventada i a l’escena final un Xavier Ripoll que deixa l’espectador sense respiració. Tot plegat un espectacle rodó que dóna ganes de més Nothomb amb aquest equip. Podrien plantejar-se aquella Higiene de l’assassí

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s