Apassionat viatge a Mart i més enllà

Títol: Olor de Gas
Autor: Pep Elias
DramatúrgiaPep Elias, Marc Hervàs i Joan Valentí 
Direcció: Marc Hervàs
Intèrpret: Joan Valentí
Dia i lloc: 14 de febrer (fins al 17) al Teatre de l’Aurora http://www.teatreaurora.cat/
Olor_de_Gas

Hem assistit des de la nostra butaca teatral a l’arribada del primer home a Mart, Adam Bach, disposat a l’aventura i al repte de fer créixer espàrrecs al planeta roig i assolir la felicitat. Olor de Gas és un espectacle sorprenent perquè, qui s’atreveix a dur la cursa espacial a escena amb un espectacle de petit format que xucli l’espectador i el transporti de ple a milions de quilòmetres del trist Planeta Terra? Es veu que l’artífex del projecte és l’actor Joan Valentí, qui va arrossegar la resta de l’equip en aquesta petita joia de muntatge. Una història amb la qual el públic viu un viatge cap a l’exterior i alhora cap al seu interior més íntim.

Adaptació a escena de la primera novel·la de Pep Elias, aquesta és la història d’un ciutadà qualsevol, que davant la mort de la seva parella troba la via d’escapament ideal llençant-se a l’aventura marciana. Evidentment, retransmesa en directe, pagada per patrocinadors i amb connexions puntuals on el protagonista ha de mostrar la seva sensualitat o esperit aventurer davant una audiència que aviat perdrà l’interès. Solitud i pèrdua de connexió amb la Terra, moment d’absoluta llibertat per al protagonista. Ressons d’aquell Show de Truman i picades d’ull als seguidors de sèries emblemàtiques de la història del cinema com Star Wars, entre altres.

Una convincent escenografia que de nau espacial es converteix en campament base (Marti Doy), amb una il·luminació acurada (Jordi Llongueras), un muntatge audiovisual fins a la precisió del detall d’un cop de pedra a la nau (Joan Domènech) i un complex espai sonor (Francesc Cutillas) són els elements que aconsegueixen un conjunt teatralment veraç sota la clara i apamada direcció de Marc Hervàs.

Ara bé, l’autenticitat plena ve de la mà de Joan Valentí, un gran actor a qui vèiem per primer cop en directe escènic. Valentí s’erigeix com a mestre del monòleg i també del diàleg amb els altres personatges, rèpliques que fa ell mateix en una interpretació irònica, sensible, amb grans dots per al cant, tocs de clown i un control absolut del moviment corporal, desafiament de la llei de la gravetat inclòs. Alhora emergeix la tristor, el col·lapse emocional i la pèrdua de control momentània, gairebé imperceptible però profunda, causada pel dolor de la mort tràgica de l’Eva, només camuflat gràcies a la incessant ingestió de fàrmacs i la inhalació de gas butà, codi privat de la intimitat de parella, frase que dóna títol a la peça. I si Adam no ha viatjat a Mart? I si la fugida a un altre planeta només és el refugi del seu propi cervell? O bé sí que assistim a un final feliç amb l’arribada d’una dona per construir una nova civilització amb uns altres valors que no són els dominants a la nostra societat actual? Cada espectador serà lliure de fer la seva tria.

EN TEMPS DE CRISI GESTIÓ EFICAÇ I COMPLICITAT COL·LECTIVA

A més del resultat artístic, el procés de creació i producció d’Olor de gas, per la seva singularitat i resultat d’èxit, mereix ser explicat i tingut en compte per la comunitat teatral. Durant el mes de novembre rebíem una trucada de l’equip del Teatre de l’Aurora on se’ns convidava a assistir a una lectura dramatitzada de la seva primera producció d’un muntatge per adults, ja que en els seus quinze anys d’història fins ara havien apostat pel teatre familiar i per tots els públics. Doncs cap a Igualada. Aquella fou una vetllada sorprenent.

Després de la lectura del text per part de Joan Valentí, l’actor, juntament amb el director, el productor i l’autor prenien seient a l’escenari per escoltar el públic. Uns espectadors on s’hi barrejaven des de programadors veterans, com Agustí Coll, membres d’altres companyies de l’Anoia, públic fidel i habitual del Teatre de l’Aurora, algun empresari d’Igualada i també alguns periodistes. D’entrada existia la divisió entre aquells que havien llegit la novel·la original i els que la desconeixíem totalment.  Aquest punt de partida del debat posà de manifest la diferència entre el llenguatge narratiu i el llenguatge de la dramatúrgia per a explicar la mateixa història. Lluny de mostrar-se tímid, el públic li expressà clarament a Elias quins eren els moments que no s’acabaven d’entendre, què es notava a faltar respecte la novel·la i quines parts de la dramatúrgia la traïen, especialment alguns acudits.

Posteriorment amb total naturalitat i complicitat es va iniciar un debat sobre la posada en escena que resultà apassionant. Com plasmar el planeta Mart o la nau espacial, que la imaginació solitària d’un lector amb les pàgines entre mans ha enlairat fins on ha volgut, si aquesta és una producció de petit format? Entre les opcions: escenografia absolutament realista, espai buit, abstracció a partir d’audiovisual i tot un seguit que no feia més que demostrar que en aquell moment totes les opinions eren vàlides, argumentades independentment que les donés algú de l’equip artístic o un espectador com qualsevol altre. Una tertúlia distesa amb aportacions reals, dubtes i preguntes de la qual realment autor, director i intèrpret han explicat que va ser una experiència més que profitosa per al seu treball.  

L’il·lusionat, l’emocionat, l’engrescat i l’acollonit:

Amb la situació actual pressupostària el Teatre de l’Aurora va assumir el risc de tirar endavant amb la producció. L’experiència dels seus gestors, la coooperativa Unicoop Cultural, que el 1994 ja havia finançat infraestructures per al teatre amb la campanya “Busquem 300 padrins que ens vulguin regalar l’escenari” els va portar ara a engegar una campanya de micromecenatge a través de la xarxa  per aconseguir els diners suficients que demanaven per a l’escenografia 2.200 euros, i superar amb escreix la xifra fins als 4.040 en finalitzar l’acció, que s’han emprat per a vestuari, atrezzo i il·luminació gràcies als 103 mecenes.

Un resultat més que satisfactori que ha implicat de nou el públic i li ha fet conèixer el preu dels aspectes tècnics d’un espectacle. A més d’aquest finançament, des dels gestors del Teatre de l’Aurora s’ha treballat també per tenir una petita gira pel territori abans d’estrenar el muntatge aconseguint la contractació del Kursaal (Manresa), la Sala Trono (Tarragona), el Teatre de Ponent (Granollers) i La Planeta (Girona) còmplices així perquè el projecte es convertís en espectacle.

Independentment del resultat com a espectacle, Olor de gas és un model a considerar per diversos elements: l’intent de supervivència d’una sala de petit format davant la possibilitat d’haver d’abaixar la persiana per la manca de recursos; la tenacitat d’un equip de gestors culturals que porten quinze anys com a cooperativa per fer front a la situació actual des de l’experiència i l’eficàcia en la gestió dels recursos; la descentralització territorial del talent, posant de manifest que més enllà de la capital indiscutible que és Barcelona  hi ha una xarxa de sales còmplices i actives que actualment corren el perill de convertir-se en les primeres víctimes de tancament  i, finalment, la concepció de les arts escèniques com a creació col·lectiva, amb la participació del públic des dels inicis del projecte, involucrant l’espectador no només en el finançament econòmic sinó també intercanviant idees amb els professionals i artistes.

Administracions vàries, professionals de la cultura i públic: preneu nota.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s