L’home que volia ser gos

Títol: Roberto Zucco
Autor: Bernard-Marie Koltès
Traducció: Cristina Genebat
Direcció: Julio Manrique
Intèrprets: Pablo Derqui, Cristina Genebat, Ivan Benet, Maria Rodríguez, Xavier Boada, Rosa Gámiz, Xavier Ricart, Oriol Guinart
Dia i lloc: 21 de febrer (fins al 21 d’abril) al Teatre Romea 

Roberto_Zucco

Fa 20 anys s’estrenava a Barcelona Roberto Zucco, obra pòstuma de Bernard-Marie Koltès (1948-1989) dirigida per Lluís Pasqual i amb Eduard Fernández com a protagonista. Un muntatge que quedà en la memòria teatral dels qui el van veure per l’impacte que causà. A l’estrena al Romea els espectadors es dividien entre aquells que tenien un referent i la resta, entre els quals ens hi comptem, que igual que l’equip de Julio Manrique ens hem estrenat amb aquest tràgic personatge, esdevingut mite de la dramatúrgia contemporània del segle XX, un text que impressiona per la construcció del personatge, la poètica de la paraula i el domini de l’escriptura de monòlegs i aparents diàlegs que signa l’autor.

Koltès qualificà la seva obra com “un viatge increïble, un personatge mític, un heroi com Samsó o Goliat, monstres de la força? Finalment abatuts per una pedra o una dona”. Zucco és la història d’una evasió, l’etern fugitiu, l’home que vol convertir-se en gos per ser invisible a la resta, el solitari etern que no és guiat per cap destí sinó per l’atzar, que el conduirà a cometre assassinats sense motiu, com l’epidèmia  que escampa mort per on passa. Una tragèdia de la irresponsabilitat on no hi ha judici moral de cap tipus, un atac directe contra els pilars de la societat per part de Koltès que arrasa amb la família, l’amistat i l’ordre social.

A més l’autor també fa una reescriptura explícita de Hamlet, convertint Zucco en un príncep sense regne, iniciant l’obra amb un diàleg entre dos vigilants que no veuen l’esperit del monarca de Dinamarca però tindran l’aparició d’un Zucco a l’escapada o amb una escena titulada Ofelia. Julio Manrique hi afegeix una escenografia idènticament adaptada de la proposta d’Àlex Rigola European House (pròleg d’un Hamlet sense paraules), una aposta que divideix clarament les escenes, de les quals apareixen els títols en rètols electrònics, concentrant l’acció en cadascun dels contenidors on es va desenvolupant l’obra o ocupant tot l’espai del Romea. Una proposta impactant estèticament però que a mesura que avança el muntatge empresona la poètica de l’evasió nihilista de Koltès, més crua, despullada i fosca en la lectura.

Tot i aquesta poderosa presència escenogràfica, algun abús musical, un rètol final que per innecessari resulta ridícul i algunes suposades complicitats amb l’actualitat que no hem encertat a trobar en el text original, no dubtem que aquesta serà una de les propostes teatrals més recomanables de la temporada. Julio Manrique signa una direcció escènica decidida i didàcticament calculada, d’encaix de peces satisfactoris i ritme ben definit.

Pel que fa al repartiment excel·leix Pablo Derqui com a Roberto Zucco, de somriure seductor angelical a mirada que deixa glaçat, de diàleg violent a monòleg gairebé murmurat i amb una energia física mantinguda durant tot l’espectacle. L’altra protagonista del text, la nena, interpretada per Maria Rodríguez, convenç des del primer moment tant en silenci i com amb la química amb Zucco. La resta d’intèrprets, amb diversos personatges al llarg del muntatge, encerta segons el moment.

Mite basat en fets reals

Aquesta és doncs una molt bona oportunitat per aproximar-se a una peça teatral que respira mitificació, perquè Koltès basteix l’obra a partir d’un personatge que va existir, Roberto Succo (1962-1988), un jove que va matar el seu pare i la seva mare a Itàlia i posteriorment diverses persones a França, un assassí de portada de diari i notícia de televisió, declarat enemic número 1 a França, Itàlia i Suïssa durant els anys 80, un malalt d’esquizofrènia que aconseguí escapar-se del centre on estava internat en una fugida endavant que el portà altre cop a l’assassinat.

Koltès es fascinà de la bellesa del jove en veure’n el típic cartell de “es busca” al metro i començà a escriure el text de manera urgent, quan ja estava greument malalt mesos abans de la seva prematura mort a causa de la SIDA. L’autor declarava en una entrevista que se sentia proper a aquest home i que “per primer cop he vist que la literatura podria tenir sentit. Tenia allí un home amb aquesta força, amb aquest destí, només feia falta la mirada exterior. I aquesta és la finalitat de la meva nova peça: fer que, durant alguns mesos, la foto i el nom d’aquest home apareguin en grans cartells. Aquesta és la meva raó de ser, la meva raó d’escriure”. (Der Spiegel, 24/10/1988)

La primera posada en escena va tenir lloc a la Schaübuhne de Berlín, dirigida per Peter Stein, l’any següent de la mort de Koltès, per primer cop no era Patrice Chéreau qui estrenava un text del seu amic. I el 1991 s’estrenà a França, ja que en un principi es va prohibir, desencadenant una forta polèmica per la commoció que el cas havia provocat en l’opinió pública.

A banda de l’obra de Koltès, el periodista Pascal Froment va escriure l’assaig Je te tue. Histoire vraie de Roberto Succo assassin sans raison (1991), el 2001 s’estrenà la pel·lícula Roberto Succo, dirigida per Cédric Kahn i el programa televisiu Faites entrer l’accusé li dedicà un monogràfic titulat “Roberto Succo- Succo le fou”.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s