De com rejovenir un clàssic i sortir-se’n amb èxit

Títol: Stockmann
Dramatúrgia i direcció: Oriol Tarrasón
Intèrprets:  Annabel Castan, Bernat Quintana, Pep Ambròs, Mireia Illamola, Arnau Puig
Dia i lloc: Dissabte 8 de juny (fins al 16) a la Sala Muntaner

Foto_David_TarrasonEl Dr. Stockmann, protagonista d’Un enemic del poble d’Henrik Ibsen (1828-1906), torna a la nostra cartellera en versió lliure gràcies a la companyia Les Antonietes.  Un muntatge reeixit que ahir al vespre omplia fins a dalt la Sala Muntaner.  Una proposta minimalista, tant des d’un punt de vista formal com de contingut. Respecte la forma, ja amb el títol, reduït al cognom del personatge,  i també amb una posada en escena d’espai buit,  només ocupada per unes copes de còctel disposades arreu, cinc cadires blanques, un micro i una pissarra, petja de directors com Thomas Ostermeier o Àlex Rigola; en el contingut, una dramatúrgia respectuosament desacomplexada d’Oriol Tarrassón, qui signa també una àgil direcció d’actors.

Pel que fa les interpretacions, evidentment  hi ha personatge protagonista, un Bernat Quintana d’actuació molt ferma i sensible alhora, però gens egocèntrica perquè aquesta és una proposta coral de complicitat molt forta on els actors (Pep Ambròs i Arnau Puig),  i les actrius (Annabel Castan, Mireia Illamola), juguen aquell teatre que flueix de manera natural. La joventut de tots ells, respecte a altres repartiments que hem vist del clàssic del noruec, i especialment la fesomia de Quintana, és un dels elements rejovenidors d’aquesta peça i una metàfora del poder del jovent per canviar la realitat. Mostra d’això és la mateixa companyia Les Antonietes predicant amb l’exemple, és a dir, tirant endavant els seus projectes i fent el teatre que volen.

Ara bé, la clau d’aquest enemic del poble, és la versió. D’entrada prescindeix d’alguns personatges i es permet llicències teatrals tan utòpicament agradables com que el diari La Veu del Poble estigui dirigit per una dona, a l’igual que la propietària de la gran fàbrica també sigui una senyora.  L’estructura del text es manté en cinc actes, però cadascun es presenta amb un títol a mode de síntesi, entre els quals ens quedem amb el cinquè o “De com l’home gaudeix clavant a la paret ànimes lliures com si fossin papallones” per la potència de la imatge i el títol tan bonic i cruel.

Fidel a l’original, es manté la figura de l’intel·lectual compromès amb la societat que és el doctor Stockmann, la relació entre polítics i mitjans de comunicació en el procés de formació de l’Opinió Pública en el model clàssic, la lluita individual a favor de la veritat assumint-ne les conseqüències, la corrupció política o aquella gran màxima d’Ibsen sobre el fet que la majoria no sempre té la raó. Aspectes que sempre provoquen la reflexió, el dubte i la incomoditat en l’espectador, que fins i tot formarà part del desenvolupament de la història en una bona decisió de direcció per resoldre l’escena de l’assemblea popular.

Stockmann encara la darrera setmana a la Sala Muntaner, avisats esteu. Desitjaríem una bona gira per Catalunya a aquesta tropa. De moment estaran al Fringe de Madrid al juliol.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s