Notes de Grec / 4: No utilitzaràs el nom de Manuel Vázquez Montalban en va

TV i misèria de la II Transició. Del 18 al 20 de juliol al Teatre Romea

Semblava molt atractiu tornar a tenir una experiència Manuel Vázquez Montalbán (1939- 2003) a escena, ja que encara recordo Crónica Sentimental de España, espectacle amb tria de textos i direcció de Xavier Albertí en forma de cabaret popular, sense aparent pretensió però intel·lectualment potent i  engrescador. Enguany que Ramon Simó ens convidava a pensar durant el Grec, què millor que amb un dels pocs intel·lectuals que han parit aquestes contrades, encert del director del festival apostant per aquesta estrena, TV i misèria de la II Transició,  títol que si vol evocar Terror i Misèria del III Reich de Brecht ja ens sembla bastant pegot. Però bé, acceptem el títol i amb ell aquesta espècie de moda darrerament a tot arreu de crítica, normalment sense coneixement ni fonament, contra el període històric anomenat Transició, que ja fa temps desperta novetats en l’àmbit historiogràfic i ara ha arribat a la barra del bar.

Tant al dossier general del festival, com al concret del muntatge i al programa de mà hem llegit “Manuel Vázquez Montalbán inspira un espectacle tan lúcid com ple d’ironia, una comèdia delirant sobre la vida diària on sona, de fons, una televisió que afecta al públic més del que sembla.” Vist el resultat semblaria que el procés de documentació ha estat més aviat lleugeret, i sí, confiem en què s’han llegit sencera La Aznaridad (2003) però hagués calgut conèixer altres treballs de l’autor com  Crónica sentimental de la Transición (1985) , Un polaco en la corte del Rey Juan Carlos (1996)  o fer un tomb per la pàgina web de la revista Triunfo on el periodista va narrar des del present els anys de la Transició.

Amb això no reclamo una lectura dramatitzada, perquè acostumo a anar, en la mesura del possible, llegida de casa, sinó que vist l’espectacle, la inspiració de Montalbán no passa de ser un simple reclam publicitari o un intent de vestir de pensament una cosa vàcua. Sí, la meva decepció ha estat majúscula, amb negreta, cursiva i subratllat i més recordant la proposta de Xavier Albertí, que no va crear expectatives pretensioses però va captar perfectament l’esperit de l’autor.

Independentment que algú sigui lector de Manuel Vázquez Montalbán o no, algú que fins i tot no sàpiga qui era aquest senyor, aquesta és una de les pitjors propostes teatrals que hem vist en els darrers temps. D’entrada i pel que fa a la dramatúrgia, un text format per petites històries (també referència a Brecht?) sobre diferents aspectes de l’actualitat: l’atur, l’educació, el futbol, la corrupció, la sanitat etc. relatats de manera tan superficial i poc intel·ligent que la promocionada “comèdia delirant” es converteix en pa i circ o en aquell humor de poca substància que alimenta twitter molt sovint i sí, mira bona part del públic hi hi ha ha i ja fem el fet cultural progressista. Totalment a les antípodes d’altres propostes d’estructura similar ben resolta que hem vist aquesta temporada, amb autors com Esteve Soler o Pau Miró. Albert Boronat a més, s’ha llençat també a incloure-hi cançons, les lletres de les quals, per exemple “tot està podrit” podien signar-les amb orgull alumnes de primària, coreografia inclosa.

Si a més de la forma ens fixem en el contingut, assistim amb estupefacció a frases del tipus saps què els passa als aturats? Que no s’enteren de res, pronunciada per un empresari en un  gag d’una entrevista on li diu al candidat “comemierda”. També veiem una crisi matrimonial perquè l’home ha gastat uns diners suposadament en fotocòpies del currículum que desestabilitzen la parella; exemple que indica que els creadors d’aquest muntatge no viuen la realitat de la qual parlen, perquè avui dia els currículums s’envien per correu electrònic a través de les més de 30 webs que existeixen, introduint detalladament totes i cadascuna de les dades i treballs realitzats. Si no se sap fer, al Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) un funcionari se n’ocupa, però només a la seva pàgina web, i també es pot fer un curs de formació per aprendre’n. Alerta, que tot i introduir-lo a la pàgina del SOC no serveix per a la del Servei Estatal (SEPE) perquè són directoris diferents. Com a aturada a qui al mencionat SOC m’han recomanat que, vist el meu currículum el que he de fer és marxar del país o anar a Assistència Social de l’Ajuntament de Barcelona perquè no tinc prestació, aquesta pretesa farsa teatral em va semblar un insult.  No crec tampoc que li fes cap gràcia a un treballador de la sanitat pública assistir a la brometa estúpida del part després de 36 mesos de llista d’espera, com a mínim als que coneixem, ja que  de l’embolic entre el metge i la infermera aquests professionals en passen fa segles. Als empresaris se’ls presenta com uns éssers depredadors que només miren d’enriquir-se i tractar malament als seus subordinats sense cap interès pel bé comú, a més d’aplicar la teoria de Darwin a la societat, discurs perillosíssim i que tants disgustos ha donat si mirem la història del segle passat. L’educació serà religiosa o no serà, especialment si algú sol·licita una beca i la religió, sigui algú creient o no, no supera la diana on projectar dards ofensius. I sí, hi ha un partit de futbol, però ui quina gràcia enlloc de jugadors són polítics i es passen sobres, una escena un pèl allargada on al final es tractava simplement de veure si es deixaven algú.

Misèria i TV de la II Transició

On és la ironia de Montalbán? I la seva reivindicació i respecte de les classes populars, ell que mai va oblidar els seus orígens, en aquestes escenes que fan la mateixa burla dels qui ocupen el poder com dels qui viuen les conseqüències de la seva irresponsable gestió?

Per tant, els tres únics moments en què existeix discurs brillant són fàcils de reconèixer amb frases com “en España nadie es franquista hasta que se pruebe y si se prueba hay que disimular”. Corresponen a la veu en off llegida per Rosa M. Sardà i pertanyen a l’obra La Aznaridad, donant-nos un respir sarcàstic enmig de tanta misèria intel·lectual.

Pel que fa a la posada en escena, Portaceli opta per part dels seus còmplices habituals a qui administra una direcció frenètica perquè se suposa que fan allò de la comèdia. En aquesta ocasió els actors David Bagés i Albert Pérez construeixen molt millor els diferents personatges i són més convincents que  les actrius tot i que és una proposta de treball coral, que comença amb els quatre intèrprets asseguts davant una omniscient televisió i acaba de la mateixa manera. Mirades perdudes de suposat efecte narcotitzant a causa de la tele, discurs, d’altra banda, antiquat respecte els mitjans de comunicació de masses.

Passada l’hora i mitja de muntatge, la pregunta és: quina reflexió aporta? A mi estupor si això pretenia ser una crítica a l’actualitat o un discurs alternatiu al dominant, perquè no oblidem que qui governa a l’Estat espanyol ho fa amb majoria absoluta. Ah, sí, i una bona oportunitat malbaratada d’apropar al públic gràcies al teatre un pensador cabdal i despertar-ne la curiositat per la lectura.

Autor: Albert Boronat

Direcció: Carme Portaceli

Adaptació: Albert Boronat i Carme Portaceli

Interpretació: David Bagés, Lluïsa Castell, Gabriela Flores i Albert Pérez

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s