Notes de Grec 5/ Colofó de festival: divertit silenci i solemnitat de paraula en femení

Fuegos. Del 26 al 28 de juliol al Teatre Grec

Arribar a final del Grec tal i com ho vam fer ahir, enllaçant dos espectacles i gaudint-los tots dos és una bona manera de posar punt i final a un festival. Anava encuriosida a Espai Vital i la veritat és que és un muntatge sorprenent i divertit, per a qualsevol edat, i que m’ha permès descobrir el creador Jakop Ahlbom. Només per veure una interpretació tan extraordinària com la de l’actriu Silke Hundertmark cal acostar-se aquest cap de setmana al Teatre Lliure.

Confesso que, tot i estar a la vora, pujava al Teatre Grec amb una mica de mandra i cansament, menys expectatives i la temor de fer un final de festa fallit. Però no. Fuegos és un bon espectacle, i per molts i variats motius el recomanem i desitgem que facin el ple fins aquest diumenge. Evidentment, el continent no fa el contingut, però, espectadors i espectadores teatrals vagin a Montjuïc perquè gaudiran de l’espai ideal per embolcallar aquesta peça, ja que de ben segur que en una sala convencional el resultat no seria tan rodó.

En aquest cas s’han conjurat tota una sèrie d’elements per arribar al difícil equilibri de l’espectacle ben fet. En primer lloc, el text. No acostuma a ser fàcil portar a escena textos que no han estat concebuts per al teatre. Si es tracta d’una obra de Marguerite Yourcenar (1903-1987)  que comença dient “espero que aquesta obra no es llegeixi mai” la cosa es complica, perquè aquest és un material íntim escrit el 1935 en plena crisi amorosa on l’autora es despulla fins a límits totalment oposats al seu tarannà públic. L’obra és un recull de nou proses líriques o poemes en prosa sobre un personatge mític concret, on s’intercalen petites reflexions poètiques de l’autora entre cadascuna d’elles. D’aquesta peça original s’ha triat per aquest muntatge els escrits sobre tres dones, Maria Magdalena, Clitemnestra i Safo a més de la veu de Yourcenar.

Només un dramaturg de l’experiència i bona pràctica com és Marc Rosich podia obtenir un resultat d’aquesta consistència que convida a llegir aquesta autora, una obra que es presenta per primer cop en castellà, ja que a diferents països francòfons ja fa dècades que se n’han fet adaptacions teatrals diverses, perquè la seva concepció estructural és ideal per a monòlegs per ser dits.  Rosich depura amb criteri, manté la fermesa de l’original i embasta una mestra de cerimònies, Yourcenar, que convida als seus personatges per a despullar el fracàs de l’experiència amorosa. La frase “qué aburrido hubiera sido ser feliz” serveix de tornada i alhora d’evocació d’oració per a una espècie de ritual de la feminitat.

Fuegos
Aquesta aposta entesa gairebé com un ritual d’essència femenina, la marca i construeix de principi a fi la direcció de Josep Maria Pou amb un ritme que ens ha transmès solemnitat, com si volgués aconseguir allò que l’autora explica al pròleg “que cada paraula, carregada del màxim sentit, reveli els seus valors amagats, de la mateixa manera que, sota determinades llums, es revelen les fosforescències de les pedres”. És doncs amb el fluir que ha escollit el director com la paraula de Yourcenar, gens fàcil, ens arriba profunda i clarament digerible als espectadors, tot i que cal dir que de manera intel·lectual i no pas a través de l’emoció. Alhora Yourcenar esdevé una mena de sacerdotessa que passa el testimoni o convoca als altres personatges, aspecte aquest massa compartimentat, de direcció actoral totalment clàssica que accentua també la il·luminació de Miguel Ángel Camacho.
L’opció del ritual també ve donada per l’escenografia de Sebastià Brosa, construïda amb fusta, d’on emergeixen elements tel·lúrics com la sorra, l’aigua o fins i tot la sang. Les intèrprets descalces, excepte la que interpreta l’autora, uns fantàstics vestits de seda lleugera de Lorenzo Caprile i la nul·la ornamentació també ens remeten a la naturalesa.

Hem deixat per al final l’atractiu indiscutible de Fuegos,  les actrius escollides. Ella, la gran Carmen Machi, que fa com sempre el que vol fins tenir l’espectador als seus peus amb una naturalitat que broda tant la ironia com la desesperació més punyent. Perfecta directora a la qual segueix la resta. Sensacional experiència veure per primer cop Anna Torrent (Safo) al teatre, un plaer per al públic. Ovacionada merescudament enmig de la funció Nathalie Poza, que encarna una Clitemnestra magnètica, tant en l’actitud d’espera com de ràbia. I també per primer cop hem vist Cayetana Guillén Cuervo, a qui es nota més l’esforç tècnic per a presentar-nos Maria Magdalena.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s