La necessària escena de l’honestedat

Títol: Un trozo invisible de este mundo
Autor: Juan Diego Botto
Direcció: Sergio Peris Mencheta
Intèrprets: Juan Diego Botto i Astrid Jones
Dia i lloc: Dijous 12 de setembre (fins al 29) al Teatre Lliure

trozo_invisible_Javier_NavalDeia Juan Diego Botto en la presentació del seu espectacle a la premsa, que el Lliure era un dels seus referents teatrals inqüestionables i citava Puigserver, Homar, Pasqual i Lizarán i la impressió que li va fer veure els seus treballs. Debutar a Barcelona en aquesta casa era un repte i alhora un somni. Vistes les reaccions, sent conscients que era la nit de l’estrena, la realitat probablement ha superat el seu somni perquè pràcticament la totalitat del públic de la Sala Fabià Puigserver es va posar dempeus al final de la funció aplaudint a cor què vols. Èxit doncs per a un muntatge que ja venia de Madrid i altres ciutats de l’Estat avalat pel públic i la crítica.

Els fonaments de Un trozo invisible de este mundo venen però de més lluny. L’any 2004 en una visita a Madrid per buscar documentació per al meu treball de DEA sobre l’Exili republicà veia a la cartellera teatral un muntatge de títol El privilegio de ser perro, una sèrie de monòlegs sobre l’exili i l’emigració escrits i dirigits per Juan Diego Botto. Reconec que hi vaig anar sense cap expectativa, per omplir el temps solitari entre arxiu i biblioteca i perquè quan algú està endinsat en un tema, qualsevol cosa que li cau a les mans al respecte li desperta la curiositat. Certament em va impressionar com amb poc més d’una hora es feia un viatge per alguns dels esdeveniments històrics que han marcat  el segle XX: el propi Exili republicà, la repressió a l’Argentina de Videla i l’anhel que encara actualment tenen molts africans per arribar a una Europa que sovint els menysprea. Sense alliçonar, sense pretensions, amb una mena d’autenticitat planera i directa. Desconeixia llavors que el mateix autor havia patit l’experiència de l’exili en la seva vida privada.

D’aquell material, com un jardiner fidel, l’actor ha trasplantat aquelles primàries i pròpies arrels a un jardí més ampli, mantenint alguns textos, descartant-ne altres i creant-ne de nous. Juan Diego Botto no és autor, la seva és una carrera d’actor. No valorarem aquesta peça en tant que dramatúrgia, precisament perquè en tractar-se d’un tema al qual hem dedicat i dediquem moltes hores ens manca perspectiva, seria pretensiós i exhibicionista per part nostra i ens pesa massa la teoria i la pròpia vivència en relació a un fenomen tan complex com l’exili i l’emigració.

Però sí que afirmem rotundament que es tracta  d’un teatre necessari, una porta oberta per aproximar a qualsevol tipus d’espectador a una realitat que ha existit, existeix i massa sovint es desconeix, s’ignora o interessadament se silencia. Per tant és una bona oportunitat per  descobrir, mirar des d’un punt de vista diferent,  commoure’s i reflexionar gràcies a  l’exercici d’honestedat que es planteja l’autor amb ell mateix i amb el públic. Aposta singular aquesta per part d’un personatge  conegut que no tindria perquè pujar a escena les seves inquietuds ni part de la seva autobiografia, ans al contrari, amb quedar-se a casa seva, signar un manifest o assistir a alguna manifestació diríem que ja faria la quota del compromís. Només per això aquest espectacle m’inspira d’entrada un profund respecte i certa admiració per la valentia de mostrar-se.

Trozo invisible_ Javier_Naval

La posada en escena d’Un trozo invisible de este mundo continua com en l’anterior utilitzant aquell objecte fetitxe que és la maleta, símbol dels milions de desarrelaments de la societat contemporània, en aquest cas ocupant la part subterrània d’una cinta en moviment, metàfora també de l’ànsia i el desig de l’accés a un nou lloc que pot acabar convertint-se en un infern, sobretot si hom topa amb un personatge com el protagonista d’”Arquímedes”, el primer monòleg. Un tipus mitjà aparentment simpàtic que fa aquell discurs de la teoria de l’evolució aplicada a la societat que tant ha triomfat des del totalitarisme i que massa sovint s’ha incrustat als sistemes democràtics com el nostre.

Una arrencada que interpel·la directament al públic, en el sentit que posa de manifest que qualsevol de nosaltres podem convertir-nos en un simple número deshumanitzat tan sols en el temps en què s’agafa un vol, s’hi vomita durant el trajecte i s’aterra a un lloc desconegut i estrany. Els dos monòlegs següents donen veu a l’emigrant, ja sigui un obrer de la construcció argentí que lluita per la supervivència a Madrid en una escena situada en un locutori o una dona africana que ensenyarà el periple de diversos personatges, entre els quals emergeix la congolesa Samba Martine morta per la negligència exercida en un Centre d’Internament per a Estrangers, aquests espais que arreu d’Europa configuren l’estat d’excepció que filosòficament ha definit Giorgio Agamben, mostrant com s’inflingeix la violència des del sistema jurídic emparada per l’estat de dret. Finalment l’obra aborda l’exili centrant-se en les conseqüències de la dictadura argentina dels 70 que va provocar la desaparició de tota una generació de joves. Dues històries, la d’un activista passat per la picana  i la  d’un dels seus descendents que aconsegueix emigrar a Espanya.

Textos que deixen veure el testimoniatge més esfereïdor, certs punts de cinisme, la sana ironia i l’humor més quotidià i l’aflorament de l’instint de supervivència capaç de fer-nos trair perquè s’ha arribat al límit de la tortura i es delata als companys d’ideologia -profund personatge el del delator-  o per la paralitzadora por, com en el cas de la dona africana que ocultarà que coneix la llengua de Samba mentre comparteixen detenció. Enmig d’aquest ambient fosc i devorador la llum s’obre pas a través de l’humor, l’ajuda desinteressada d’un desconegut o, sobretot, gràcies a l’amor.

Espectacle molt recomanable que a nivell d’interpretació ens ha permès descobrir un Juan Diego Botto excel·lent i una Astrid Jones impressionant. Teatre de compromís amb la memòria però també de reacció davant l’actualitat del nostre dia a dia. I un equip que al final d’un treball gens fàcil encara té forces per donar un missatge al públic: la reivindicació de la cultura; ahir el record de l’aniversari de la mort de Samba Martine, atenció que  els Centres d’Internament d’Estrangers els tenim a la cantonada, i una altra efemèride, els 40 anys de la mort de Salvador Allende, l’home que en la seva darrera intervenció pública tenia la generositat de regalar un discurs d’esperança que encara avui és vigent: “sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor”. (audio i text del discurs sencer).

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s