Divertimento familiar

Autoria: Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri
Traducció: Alejandra Herranz i Pau Durà
Direcció: Pau Durà
Intèrprets: Francesc Orella, Maife Gil, Ramon Madaula, Cristina Genebat, Àgata Roca i Jacob Torres
Dia i lloc: Dissabte 12 d’octubre (fins al gener) al Teatre Romea


Un aire de família. Teatre Romea

Marcant la diferència respecte l’anterior, el Romea enceta enguany la temporada amb una comèdia d’èxit. Estrenada a França el 1994, portada al cinema pel mateix equip –el duet de dramaturgs i intèrprets Agnès Jaoui i Jean Pierre Bacri– i traduïda a diferents idiomes, ara per primer cop al català, Un aire de família suposa també el debut com a director, molt encertat, de l’actor Pau Durà. Un espectacle que té el favor del públic –la funció que hem assistit era de les de platea plena– i que apunta a ser dels més vistos de la temporada actual gràcies al repartiment escollit.

Vespre de divendres en un bar familiar regentat per un dels protagonistes, escenografia costumista que mostra fins al darrer detall. Entre la barra i les taules una antiga màquina de posar discos atrotinada i un gos malalt, estimat per tots els membres d’una família que té per costum reunir-se setmanalment. La mare castradora; el fill gran de poca sensibilitat, atabalat però amb gran fons; el fill executiu de vida exitosa que esdevé el personatge més narcisista de tots, sempre a punt per humiliar la seva aparentment ingènua i curta esposa fins que aquesta se’n cansi o la filla que es protegeix de la resta a força de fer-se l’esquerpa. Nucli familiar observat pel cambrer del bar que dóna el contrapunt i la visió externa.

Tots ells amb les seves miserietes de cada dia, discussions banals però que arriben a ofendre, moments divertits que qualsevol espectador podrà identificar amb més o menys mesura com a viscuts, perquè la família no es tria i en aquesta semblaria que la banda sonora és allò que cantaven Els Pets fa molts anys “com més et coneixo molt més m’agrada el teu gos”. Carusso, el quisso que s’enduu les carícies mentre entre els humans no se saben ni abraçar. Lluny de trencar lligams, però, emergeix la crida ancestral, allò de família només n’hi ha una i és la meva i és així doncs què hi farem, i la sang no arriba al riu.

Comèdia d’aquella agredolça, més dolça que agra, teatre comercial ben fet que provoca la riallada de l’espectador gràcies a un repartiment excel·lent. Una ocasió excepcional per veure Francesc Orella explotant la seva vessant còmica en un treball coral on destaca l’exquisida interpretació d’Àgata Roca.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s