Crònica d’una lliçó excepcional

Títol: Homenatge a Carmen Amaya
Ballarins: Sara Baras i Companyia La Pepa (Cristina Aldón, Carmen Camacho, Raúl Fernández, María Jesús García Oviedo, Tamara Macías, David Martín, María del Rosario Pedraja, Alejandro Rodríguez i Daniel Saltares).
Cantaor: Saúl Quirós
Músics: Eduardo Baldomero i Antonio Suárez Salazar
Dia i lloc: Dimarts 5 de novembre al Teatre Lliure

Sara_Baras. Foto: José_Luis_Alvarez

A la vida hi ha ocasions en què un és conscient de viure un moment extraordinari, irrepetible, dotat d’aquella aura que Walter Benjamin atribuïa a l’obra d’art. És exactament el que va passar ahir al vespre a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. Curiosament, allò que se’ns va regalar, perquè el preu era ínfim comparat al que vam veure els que vam omplir fins a la bandera el teatre, estava a les antípodes de l’artificialitat que molts cops acompanya els suposats grans esdeveniments, fins el punt que no se’ns presentava com una manifestació artística, ni tan sols com un espectacle, sinó com una classe d’iniciació al flamenc amb roba d’entrenament, sense maquillatge, sense escenografia ni cap utillatge. Així de senzill i de complicat.


Donar una classe, que sempre té un component de posada en escena, no és fàcil, encara que es porti molts anys. Hi ha dies que un s’hi deixa la pell i acaba decebut perquè nota que no ha copsat l’atenció; en altres ocasions el que li sembla una sessió mediocre resulta que enganxa l’alumnat i, excepcionalment, es produeix la satisfacció, és a dir, aquella comunió estranya que converteix l’aula en un espai lliure d’intercanvi de coneixement entre alumnes i professors. I en general, com que donar classes no deixa de ser un ofici, doncs qui dia passa any empeny i l’experiència sempre és un grau. Ara bé, i si resulta que qui exerceix de professora ho fa per un dia i el llenguatge verbal no és el seu mitjà d’expressió habitual? Com s’aconsegueix convèncer algú que tot i els anys dalt d’un escenari mai no hi ha emprat la paraula? Aquest és el repte que ahir va assumir Sara Baras, només gràcies a la complicitat i amistat que la uneix amb Lluís Pasqual, qui va tenir aquesta idea i la capacitat d’”enredar-la” per homenatjar Carmen Amaya.

Agraïm a la bailaora gaditana la seva naturalitat “esto es una clase si sale mal se para y repetimos”, la veu dolça, la improvisació “tenía miedo de no hablar y no callo”, la relació i rialles amb la companyia i la inclusió del públic a qui es dirigia de tu i ens agraïa la presència, la sinceritat de tots els que van pujar a l’escenari i per sobre de tot la humilitat i devoció que van contagiar per Carmen Amaya. La Maestra estava present a l’inici de la vetllada amb una imatge projectada que el públic va aplaudir alhora que es donava el tret de sortida a la classe. Calentament de braços i un cante de Saúl Quirós per invocar-ne l’esperit: “Carmen de la eterna mirada / la eterna Carmen Amaya / la diosa de los gitanos”. Advertència de Sara Baras: “no venimos a imitarla sino a dedicárselo de todo corazón”.

Carmen-Amaya
I ara sí, introducció explicativa de quatre pals: el fandango, el tango, la seguiriya i la soleá i deixant clar que a partir d’aquesta arrel s’estenen les branques amb una varietat i matisos variables que són tot un món. 
Maestra Carmen Amaya va fer seu el concepte “bulerías por soleá” a l’inrevés de com es deia habitualment i d’aquesta manera vam assistir al primer exemple de ball, per continuar amb un fandango amb presència del “mantón” un ball alegre va dir Baras que té diferents estils, el de Levante i el de Málaga i dins d’aquests diferents varietats i denominacions.

Com que el tango és un dels pals que representa més la seva estimada Cadis la companyia no va deixar passar l’ocasió d’oferir-ne un de cantat dels més clàssics i un de contemporani, “vamos a hacer un tanguillo pero bien” va dir la professora, i fou ballat amb gràcia i picardia com li escau per la influència del carnaval, i observat atentament per Baras que es va reservar en solitari el pal següent: la seguiriya,
que li agrada molt perquè és sobri, profund i íntim “normalmente para hablar de penas, sin adornos y con mucha verdad”. I quan semblava que ja anava a començar tornà a parlar: “bueno, a la Maestra, con el respeto más grande del mundo voy a intentar encontrar (…) “. 

I tant si va trobar allò que buscava, un espai-temps suspesament hipnòtic que ens ho va fer oblidar tot per transportar-nos a la pròpia intimitat. En finalitzar els aplaudiments van esclatar espontàniament, com ho anaven fent amb alguns dels comentaris o dels altres balls presentats. Vam tornar a la realitat “por alegrías” escoltant que hi ha també diverses modalitats i gaudint la guitarra i el cajón amb un so que ja enfilava el final. Sara Baras va admetre que ballar amb pantalons li agradava molt més, se sentia comodíssima amb aquesta roba i va recordar que Carmen Amaya ballava així però lluint una armilla que agafava fermament.

Revista_LIFE_Carmen_Amaya

Els alumnes de platea, més que concentrats, pensàvem que ja arribàvem a la fi de la classe perquè tothom va baixar de l’escenari. Era el moment de notar la presència de Carmen Amaya en pantalla gegant ballant quatre fragments a diferents pel·lícules. Pensava que Sara Baras i la resta de companyia pujaven de nou a escena per saludar i posar punt final a la vetllada. Però no. S’havia produït aquella estranya comunió excepcional que poques vegades es dóna a una aula. Així que Baras va deixar anar els seus dient “¿queréis echar unas pataditas no?” i cadascun dels ballarins i ballarines va oferir els seus solos amb alguns comentaris divertits de la professora. Ara ja es va arribar al moment de mostrar la intimat, d’abandonar totalment l’artista i ensenyar la persona i com que “yo con quien bailo mejor es con mi marido que está aquí pues sube”. I vèiem un home amb texans, jaqueta i sabates de carrer que en qüestió de segons es transformava en el gran ballarí José Serrano i, al·lucinant, sense treure’s ni el mocador del coll, es posava a ballar com si es trobés a casa seva en una festa entre amics. I el colofó: “Lluís te he dicho ya tres veces que te quiero esta noche, ahora me gustaría que tú también vinieras a bailar con nosotros por la Maestra”. Sense dubtes, Lluís Pasqual pujava a escena per ballar amb Sara Baras i marxar amb tota la companyia per bulerías.

A l’escenari buit emergia projectat de nou el gest indòmit i la mirada penetrant de Carmen Amaya. Semblava tan satisfeta com el públic assistent.

Anuncis

2 pensaments sobre “Crònica d’una lliçó excepcional

  1. Susanna

    I jo vaig sortir d’allà amb unes ganes bojes de posar-me les meves sabates de flamenc i fer una “llamada” o el què fos. Perquè et pot agradar més o menys, Sara Baras, però el respecte, la energia, la complicitat i la força en allò i per allò que fa no li podem negar. A mi em va agradar molt la Sara Baras que vaig veure allà dalt. Era una classe però ens va regalar un espectacle!

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s