Una revolució per pixar-se de riure

Autor: Aleix Aguilà
Direcció: Júlia Barceló
Interpretació: Magda Puig, Marc Rodríguez, Pau Vinyals, Cor Bolxevic
Dia i lloc: Diumenge 10 de novembre (fins al 24) a la Biblioteca de Catalunya

Bolxevics_Caterina_Barjau

La Perla 29 dóna la benvinguda a la Biblioteca de Catalunya a la Companyia Solitària i, francament, vist l’espectacle Bolxevics, servidora també. No havia assistit a cap dels seus treballs anteriors i, a banda que sempre és un bon símptoma l’aparició de noves veus en el panorama escènic, sembla que aquesta troupe té moltes coses a dir. Aleix Aguilà signa un text on no s’hi posa per poc, una “tragicomèdia”, segons la companyia, que nosaltres vam rebre com una farsa amb un fort component grotesc perquè se’n riu del mort i del qui el vetlla amb una temàtica pretesament seriosa, la revolució.

Confesso que després del frau La revolució no serà twitejada assistia a Bolxevics, títol que d’entrada sona de l’antigor, -què em diran aquesta canalla dels deixebles de Lenin?- amb certes precaucions i sense cap informació prèvia sobre l’obra. I bé, passat un quart d’hora de funció ja se m’havia escapat el riure, continuat durant tota la representació però alhora castrat per l’ambient, perquè érem ben pocs els que seguíem la corda, vull dir que la immensa majoria estava d’un seriós gairebé d’enterrament, i ja sabem que aquest ritual no fa cap gràcia. Així que em vaig haver de retenir i tallar bastant perquè al meu voltant el públic es comportava com si fos en una capella, precisament l’espai on es desenvolupa l’acció.

Aquesta no connexió amb l’espectador és un punt dèbil de la proposta, que potser amb una direcció d’escena que accentués més el component còmic o algun recurs d’utilleria o maquillatge hauria arribat més. No volem amb això desmerèixer en absolut el treball de Júlia Barceló perquè a mi ben bé que em va enganxar de principi a fi i vaig trobar encertadíssim el to grandilocuent de míting de moltes de les rèpliques. Si la cosa no era còmica, és a dir, que tot això que ens van explicar s’ho prenien seriosament, estem davant d’un empatx de teoria superficial deglutida sense haver entès ni un borrall, fet que descartem totalment perquè l’autor no deixa de donar pistes: l’aparició de Chewaka com a símbol, afirmacions com “les teves inseguretats esquerden el meu bloc de gel ideològic”, “un gos salsitxa no pot ser policia” o preguntes absurdes “-què vol dir oi?” s’intercalen enmig de sentències relatives a la religió, la política o el concepte de llibertat.

Bolxevics_Chewaka
I evidentment, al capdavant, hi ha un líder, però ai las, té dubtes, sí senyores i senyors, blasfèmia. Com el protagonista de Los Soprano que era un gàngster que va acabar anant d’amagat al psiquiatra, la cara visible d’aquest canvi que s’ha de produir no les té totes, perquè en realitat, deixem-nos d’històries, el que vol és fer una pel·lícula. I si un té idees, toquem de peus a terra, necessita diners per dur-les a terme.

Si ja resulta paradoxal que aquesta colla de descreguts s’acullin en certa manera “a sagrat”, que a més siguin artistes del món de l’espectacle els que han de conduir la humanitat cap al canvi social a través de l’assemblearisme ens va semblar sensacional. Perquè evidentment hi ha un xoc entre l’individualitat del creador i la concepció de la comunitat a la recerca del bé comú. A més, Aguilà basteix una crítica divertidament demolidora de les relacions que s’estableixen en el món teatral, dels nervis de l’estrena, de l’actriu que representa una Electra, però lluny de la gran tragèdia aquí és una Electra Nike feta musical, perquè a més assistim a un joc de teatre dins el teatre.

Tot això de la mà d’un grup d’ateus de puny alçat que es tanca a una capella per dur a terme una revolució que en principi ha de reivindicar els veritables valors del cristianisme i al final potser resulta que tot és una merda i només podem resar a un wàter duchampià i mira, igual el que cal és sobreviure, qui dia passa any empeny i l’amor sí que és una bona aposta.

L’espai de la Biblioteca li va totalment a favor a la proposta, construïda escenogràficament amb aquell desordre de lloc pseudo abandonat i alhora absolutament fora de la realitat, on destaquen alguns elements acord amb el desenvolupament de la història.

Finalment cal remarcar que aquest espectacle se’n surt amb èxit gràcies a les interpretacions de Marc Rodríguez, Pau Vinyals i Magda Puig que amb convicció i multiplicitat de registres defensen un text atípic i més necessari del que sembla en els temps que vivim.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s