I tant que van passar, i s’hi van quedar

Títol: Goodbye Barcelona
Autors: Judit Johnson i KS Lewkowicz
Supervisió musical-orquestració i arranjaments: Mark Smith
Direcció escènica: Fran Arráez
Direcció musical: Dani Campos
Intèrprets: Antonio del Valle, David Mauricio, Carme Mateu, Manuela Nieto, Pep Papell, Pau Quero, Gara Roda, Carol Rovira i Joan Vázquez
Músics: Dani Campos (piano) Quico Pugés Suárez (Violoncel) Miquel Biarnés Masip (Bateria)

Dia i lloc: Dijous, 21 de noviembre (prorrogat fins al 8 de desembre) al Teatre del Raval

El novembre del 2011 s’estrenava a Londres un musical sobre les Brigades Internacionals titulat Goodbye Barcelona. Han passat dos anys i la tenacitat del seu equip, la complicitat del Teatre del Raval i la generositat d’un grup de mecenes han aconseguit que, per fi, arribi a la capital catalana. La bona marxa del muntatge ha fet que es prorrogui, fet que demostra l’interès del públic, no només pel gènere musical sinó també per un capítol fonamental de la guerra civil espanyola.

Aquest és un espectacle recomanable per qualsevol tipus de públic que tingui un mínim de curiositat per la història, li agradin els musicals o no. Per a qui desconegui què eren les Brigades Internacionals és una molt bona oportunitat per endinsar-se en la seva història i, de retruc, en la col·lectiva. Ara bé, que ningú no es pensi que assistirà a una lliçó acadèmica, al contrari. Cal remarcar i felicitar, però, els autors perquè el procés de documentació és rigorós i impecable en diversos sentits. Com a  exemples, entre altres, fa un recorregut cronològic per tots els fronts on van lluitar les Brigades Internacionals (Madrid, Jarama, Guadalajara, Front d’Aragó, Batalla de l’Ebre); inclou en algunes de les cançons fragments de discursos de polítics, com el de Dolores Ibárruri (La Pasionaria), que els van dedicar en l’acte de comiat a Barcelona a finals d’octubre de 1938; dóna compte de la situació dels atuells militars i la manca de suport de les democràcies en signar el Pacte de No Intervenció, i posa de manifest la participació d’Alemanya i Itàlia a favor del bàndol sublevat. Alhora també explica quina era la situació i presència del feixisme a Anglaterra a meitat dels anys 30.

Gràcies a la solidesa del context es construeix una dramatúrgia que a partir d’un cas concret, el del jove anglès Sam i la seva mare Rebecca, ens serveix per aproximar-nos als més de 20.000 voluntaris de 54 països diferents que van venir a un país estrany per comprometre’s en una guerra que entenien com una lluita contra el feixisme dominant a l’Europa dels anys 30. La majoria, uns 15.000, van morir en terres d’arreu d’Espanya i molts dels seus cadàvers encara estan abandonats i sense identificar a antigues trinxeres o cunetes.

A partir de cançons que narren la història de l’ingenu Sam i del veterà i cínic soldat Jack veiem com es desenvolupa la vida al front i les visites a la reraguarda, durant les quals apareixerà la història d’amor de Sam amb Pilar, una jove catalana òrfena. En paral·lel Rebecca, la mare de Sam, també s’ofereix com voluntària per venir a fer d’infermera, experiència que també la portarà a l’enamorament de l’anarquista Esteve. Amor i supervivència en temps de guerra són els dos motors d’aquest espectacle.

Bona música en directe que combina gèneres populars espanyols, algun toc de swing i cants de les Brigades molt ben versionats, o construïts a partir de consignes com la mítica “No pasarán”. Pel que fa a les interpretacions i el cant s’aconsegueix arribar al públic gràcies al compromís que demostra tota la companyia, on destaquen Pau Quero i Carol Rovira que transmeten perfectament la joventut i ingenuïtat dels seus personatges, i Carme Mateu, ben mesurada la fortalesa encarnada en Rebecca.

Lluny de qualsevol artifici, la posada en escena es construeix amb una escenografia i un vestuari senzills, que lliguen perfectament amb l’origen de classe obrera de tots els protagonistes. Excepte l’alçada de l’escenari del Teatre del Raval, que arquitectònicament li va a la contra, el propi teatre i la seva ubicació de barri popular també és ideal per aquest muntatge.

En conjunt és un espectacle que s’agraeix perquè traspua normalitat i no té cap tipus de pretensió més enllà de fer un musical per explicar una història d’amor ambientada en un passat que es vol homenatjar i reivindicar sense demagògia.

Un passat necessari perquè efectivament, com canten a l’obra “hem fet història” ja conscients de la derrota republicana. “Els nostres néts us ho agrairan” entona Pilar. Doncs no, francament. Van passar i s’hi van quedar durant quatre dècades, menystenint i ocultant, entre moltes altres coses, les Brigades Internacionals. Així, a dia d’avui, la seva gesta solidària no és un dels capítols que la població de l’Estat espanyol tingui interioritzat ni present. Només cal recordar que el 1996, passats 60 anys de l’inici del conflicte, es va fer un homenatge a diferents ciutats, entre elles Barcelona on van ser rebuts pel Parlament català, mentre a Madrid ni un membre del govern, llavors presidit per José María Aznar, va acudir a cap dels nombrosos actes. Fins i tot ara, quan es planteja un musical sobre aquest tema és una idea i una proposta concebuda a Anglaterra, símptoma força significatiu d’això que en diuen “memòria històrica”.  Només com a gest d’agraïment ja cal arribar-se al Teatre del Raval. Tan de bo faci gira per la resta de Catalunya i de l’Estat espanyol.