La Dignitat

Títol: Llibert
Autora: Gemma Brió
Direcció: Norbert Martínez
Actrius: Gemma Brió i Tàtels Pérez
Cantant i actriu: Mürfila
Dia i lloc: Dijous, 5 de desembre (fins al 8) a Almeria Teatre

Llibert
L’Almeria Teatre ha acollit l’estrena de Llibert, un text que marca un abans i un després en la dramatúrgia contemporània catalana. Un espectacle que ha arribat a escena mitjançant el micromecenatge, gent a qui mai no agrairem prou la seva aportació. Aquest cap de setmana és el darrer per veure’l per primer cop, perquè no dubtem gens que es reposarà, prorrogarà si és possible i girarà més enllà de Barcelona.

L’actriu Gemma Brió signa aquesta dramatúrgia que podria ser traduïda i representada arreu del món amb el mateix èxit que ho fou Wit de Margaret Edson, vista a Barcelona protagonitzada per Rosa M. Sardà, en el qual la dramaturga nordamericana explicava els darrers moments d’una professora de literatura afectada per un càncer terminal, és a dir, l’element central de la història era un malalt adult en plenes facultats intel·lectuals.

No és gaire habitual que s’escriguin textos teatrals al voltant de temàtiques com la malaltia, la mort i el sentiment de pèrdua. En canvi sí existeixen molts més exemples en l’àmbit de la literatura, un dels més difosos internacionalment seria Paula d’Isabel Allende o el que més ens ha reconfortat i agradat d’aquest podríem dir-ne gènere, L’any del pensament màgic de la nordamericana  Joan Didion (premi nacional als EUA per a la millor obra de no ficció del 2005) que vam veure en la posada en escena i monòleg de Marta Angelat a la Sala Beckett.
Literatura i teatre de fama internacional creats i protagonitzats per dones. És a aquest nivell on “vola Llibert”. Ara bé, Brió fa un salt que fins ara desconeixem en cap expressió ni literària ni teatral. D’entrada perquè tot i que la història porti el nom de Llibert, com que és un nadó, qui s’erigeix en protagonista i convoca la resta de personatges és Ada, la mare.

No existeix tragèdia més gran per a uns pares que la pèrdua d’un fill; si la mort es produeix quinze dies més tard del naixement, suposa a més el pas de l’eufòria de la felicitat després de mesos d’espera a la devastació més absoluta. Aquests quinze dies són el lapse temporal que abraça aquesta obra.

Temps i espai que s’expandeix i es contrau de manera estranya, normalment viscut a l’espera, com a la guerra el soldat quan ha d’entrar en combat: “espero, esperes, esperem, espereu, qui espera desespera, sala d’espera”. Temps on el calendari s’esfuma i tots els dies són iguals, posar-se la roba d’esma, sortir, aparcar, sala d’espera, escoltar els metges, veure uns minuts el pacient, i cap a casa i l’endemà a tornar-hi. És igual el dia de la setmana. S’ha entrat en un nou ecosistema: el de la vida hospitalària i en noves relacions socials, amb el personal sanitari, amb les amistats, amb la pròpia família, per exemple quan la protagonista mira el seu pare i pensa que mai no l’havia vist així. Els rols es transformen, igual que el temps i l’espai.

Sí, estem davant d’una tragèdia majúscula. Però que ningú no esperi ni un mil·límetre o gest de melodrama. Aquí rau la grandesa del text i de la posada en escena, i també en l’humor. Un humor que no fa comedieta, sinó que sorgeix de la quotidianitat de la vivència d’una experiència límit. Aquell atac de riure quan un metge parla de manera incomprensible i només ens ve el nostre estimat House televisiu a la ment; aquella ironia de sentir-se com una vaca lletera quan una dona ha de recórrer al “sacaleches”; aquelles converses amb les amistats més properes i fidels que ens volen extreure del present i portar-nos a records de vacances i futurs paradisos on serem de nou feliços; aquella naturalitat de cagar-se amb el preu del pàrquing de l’hospital com si fos el mateix pàrquing de quan hom surt de compres per fer regals.

Podria semblar una obra reduccionista, limitada per un cas, el de Llibert. Però aquest text planteja reflexions més profundes i que poden afectar qualsevol malalt i el seu entorn quan el final és imminent. És lícit desitjar la mort d’un ésser estimat? Rotundament sí. Quan no es pot fer res o ens diuen que no es pot fer res podem apel·lar a una mort digna? Amb la llei hem topat: on vivim l’eutanàsia està prohibida. A la nostra desballestada i retallada sanitat (també apareix la crítica a la situació actual de l’estat del benestar) hi ha tràmits, papers, burocràcia en vida, més burocràcia en mort i posicions infranquejables. Podem regalar una mort dolça a les nostres mascotes, com la protagonista va fer amb el seu gat o jo amb el meu, però no a qui estimem per sobre de tot. Quan, existeix un acte d’amor més complert que acompanyar algú mentre es mor sabent que és el millor per a ell però no per a nosaltres? Situació plantejada també amb naturalitat, humor i per sobre de tot dignitat.

Dignitat és el mot que resumeix aquest espectacle en la seva globalitat, tant pel que fa al text com a la proposta escènica. Una escenografia lluminosament senzilla i eficaç de Lluc Castells, una direcció escènica de Norbert Martínez que combina perfectament el ritme d’una partitura de greus i aguts i els clarobscurs d’una imatge perfecta. I unes interpretacions que s’executen més enllà de la representació, perquè són viscudes. Gemma Brio signa el millor treball que li hem vist fins ara, ni un instant de deixar-se anar, ni un gest de sobreactuació, sublim; acompanyada de Tàtels Pérez, que exhibeix una versatilitat constant perquè canvia de rol i de gènere al llarg de tota la funció. Pérez és qui representa la resta dels personatges: Vicent, el company d’Ada i pare de Llibert; els doctors, doctores i infermeres; Sant Pere a la porta del cel; Etna, amiga fidel o la família de la protagonista.

A més del llenguatge verbal la música té una presència importantíssima en aquesta proposta, perquè qui canta els mals espanta i què faríem sense aquest llenguatge universal quan se’ns acaben les paraules i ens aclapara el silenci. És sobretot la cantant i actriu Mürfila qui amb un elèctric directe embolcalla l’espectador amb tendresa o el tensa a cop de rock.

Ningú dels presents pot quedar-se indiferent davant el que passa a escena. Públic dempeus, la majoria amb llàgrimes, catarsi col·lectiva per una vida i una mort amb dignitat.

Aquest treball parteix de l’experiència autobiogràfica de l’autora i actriu Gemma Brió i el director Norbert Martínez que, a més de la seva grandesa i generositat com a persones, mostren l’amor a un ofici, el del teatre, i la capacitat amb el seu llenguatge expressiu de fer un regal d’aquesta magnitud a qualsevol espectador, fins i tot a aquella persona que no li interessi el més mínim la cosa escènica. Personalment, no saben fins a quin punt els agraeixo des del meu racó més íntim haver fet d’aquest projecte una realitat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s