Dèbils engranatges

Títol: Dones com jo
Autor i director: Pau Miró
Intèrprets: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca
Dia i lloc: Dilluns, 27 de gener (fins al 16 de març) al Teatre Romea

T de Teatre. Dones com jo
El Teatre Romea continua celebrant els 150 anys a base de comèdia. En aquest cas amb una companyia d’èxit i carrera consolidada, les T de Teatre, que en 21 anys han creat 8 espectacles, han fet més de 2.500 funcions i han arribat a 900.000 espectadors. Poca broma amb aquestes noies que es van popularitzar amb la sitcom Jet Lag. Per a aquest muntatge, igual que en alguns anteriors, han comptat amb un autor que ha escrit el text i també ha dirigit, primera col·laboració de la companyia amb Pau Miró.


El dramaturg tanca així la seva trilogia generacional encetada amb Els Jugadors (2011) on es fixava amb els homes propers a la seixantena i Un refugi indi (2012) centrada amb els joves i de la qual ja us en vam parlar. Ara s’endinsa en l’univers femení de quatre dones, amigues des de l’adolescència, que encaren l’arribada a la cinquantena. Un tríptic desigual que no ens ha donat tanta alegria teatralment parlant com el que l’autor dedicà als animals.
No posem en dubte que, en general aquest espectacle satisfarà al públic, especialment als fans de la companyia ja que s’ha potenciat sobretot l’estil i manera de fer de les T de Teatre. Complicitat i comèdia són els aspectes més reeixits, gràcies a unes interpretacions marca de la casa. Cap sorpresa en aquest aspecte: Carme Pla revolucionada i histriònica; Mamen Duch lliscant perillosament entre l’excés i la contenció; Marta Pérez en la justa mesura i Àgata Roca, equilibri i encert total acord amb el personatge que interpreta.

Així, la balança es decanta cap a la companyia, aspecte que resta profunditat al text de Pau Miró i que transmet un engranatge dèbil entre la manera de fer d’un grup de treball consolidat com pot ser la companyia i l’obra d’un autor. Una història on alguns dels plecs i ressorts més originals, poden acabar passant per alt, camuflats sota el domini d’un episodi televisiu de sitcom qualsevol. Sí, Miró ha escrit una història de quatre amigues, una de les quals de cop i volta abandona la seva vida quotidiana i es tanca en un estudi que li proporciona una de la colla.

És a través de les visites de la resta que l’espectador obté una instantània d’una generació formada, on cap de les protagonistes treballa d’allò que ha estudiat; classe mitjana en precari; dones que van voler treballar i estudiar i tenir fills, difícil i esgotadora fórmula. Combinació de records i eufòria adolescent amb desencant contemporani. Incomprensió de l’aparent deixadesa de l’arquitecta que ho deixa tot per part de les altres fins que aquesta narra el motiu. Cal un motiu? Cal que sigui aquest? Cal un per què? Hauríem preferit una actitud més propera a Bartleby i al risc en l’escriptura, que Miró ens ha mostrat en altres obres, igual que ens hauria agradat obtenir més informació d’aquella dona absent d’una generació anterior que només amb quatre pinzellades esdevé una presència escènica la mar d’interessant , la història de la qual es queda sense resoldre.  El gir cap al misteri té un desenllaç poc trepidant i més aviat naïf, element que sí que casa amb l’humor blanc de la proposta.  Només la culminació final en forma de coreografia convenç de veritat, perquè per uns instants assistim a la veritable comunió agredolça entre el patetisme i la falsa felicitat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s