80 anys de frustració

Títol: Yerma
Autor: Federico García Lorca
Director: Miguel Narros
Intèrprets: Silvia Marsó, Pep Molina, Chema León, María Álvarez, Alba Alonso, Roser Pujol, Teresa Alonso, Laura Hernando, Carmen Navarro, Asunción Díaz Alcuaz, Soleá Morente, Paloma Montero, Emilio Gómez, Antonio Escribano.
Dia i lloc: Dissabte, 8 de febrer (fins al 2 de març) al Teatre Tívoli

Yerma_Silvia_Marso

Desafiant el desafortunat cartell que publicita Yerma, ens hem acostat al Tívoli per veure la tragèdia de Federico García Lorca (1898-1936), text que havíem llegit però no havíem tingut ocasió de gaudir-lo a escena. Una proposta signada pel director Miguel Narros (1928-2013) mesos abans de morir, amb Silvia Marsó de protagonista, a qui també vèiem per primer cop al teatre, i música d’Enrique Morente. Coproduïda per la companyia del director i el Centro Dramático Nacional, aquest muntatge celebra el 80è aniversari del text que immortalitzà teatralment l’esterilitat d’una dona, desgràcia on les hi hagi en la societat rural de l’Espanya dels anys 30.

Aquest és un espectacle que recomanem veure perquè ens permet conèixer un clàssic, encara que el conjunt sigui desigual, ja que la proposta compta amb elements molt encertats, que embolcallen l’espectador i l’arrosseguen, i altres que al mateix temps el distancien. Lorca es fa present però no s’assoleix aquella màgica comunió teatral que ens fa vibrar. A diferència d’altres propostes vistes de Narros, en aquesta fa un pas endavant pel que fa a l’estètica, amb una escenografia senzilla que invoca els elements de la natura i una acurada il·luminació.

Aigua, molta aigua, símbol de fecunditat en contraposició a la terra erma com el cos de la protagonista. La combinació entre les escenes que tenen lloc a l’interior de la casa, amb pocs elements i on predomina la foscor, i els quadres a l’aire lliure, alegria de viure, natura generosa, com l’escena del safareig o la romeria, van a favor del ritme de la peça.

Però tot plegat, no fa el ple. Una de les causes és la pròpia arquitectura del Tívoli, que no acaba d’encaixar amb l’escenografia, provocant una distància física insalvable amb l’espectador. L’altra és la direcció, que després d’haver aconseguit introduir-nos en l’obra i mantenir-nos prou atents durant el seu transcurs ens ofereix un final estrident que ens ha decebut.

Pel que fa al repartiment passa una mica el mateix. Silvia Marsó és una gran actriu, no en tenim cap dubte i ens ha agradat veure-la com Yerma. La seva evolució de la jove alegre del principi a la dona embogida del final és correcta, ens regala matisos al llarg de tota la funció i es lliura totalment al personatge, més físicament que no pas emocionalment. Narros insisteix, però, en una direcció amb massa marques innecessàries, sobra el gest grandiloqüent que resta força al text i alhora a la interpretació.

Això també afecta els personatges masculins, quedant més propers a l’arquetip a causa de la interpretació a base de testosterona, ja sigui Pep Molina (el marit) que oscil·la entre el silenci total i l’esclat violent gestual, quan amb una frase contundent n’hi hauria prou per glaçar el públic, o bé Chema León, un Víctor de traç simple. La resta del repartiment té més o menys sort depenent del moment. Amb tot, hi ha escenes de conjunt brillants com la del safareig, una de les més agraïdes i rodones del muntatge tant per la interpretació com per la música en directe.

yerma-luis-malibran_
Menció a banda per a la romeria que condueix cap al final. Únic instant en què el director, amb unes simples  cintes dels colors de la bandera republicana que poden passar perfectament desapercebudes, ens connectà amb el context de creació de l’obra. El proper 24 de desembre s’acompliran 80 anys de l’estrena de Yerma al Teatro Español de Madrid, interpretada per Margarida Xirgu. Un moment històric de forta agitació social, d’estat d’excepció imposat, censura decretada i repressió contundent post revolució asturiana i fets d’Octubre per part d’un executiu de dretes.

La premsa conservadora, especialment la catòlica, dedicà unes crítiques demolidores a Yerma, assenyalant l’amoralitat de la peça i destacant-ne l’anticatolicisme, i el diari ABC (30/12/1934) fins i tot li demanava a Lorca que en retirés alguns fragments “por ley de la cultura y la elegancia, si no encuentra otras más poderosas”. Sí, Yerma parla d’una dona jove que a mesura que passa el temps s’obsessiona perquè els fills no arriben, que és rebutjada per una societat rural, catòlica i tancada per aquest motiu, que és controlada per un marit possessiu que ni vol tenir fills amb ella ni la deixa ser lliure, i que desafiarà les seves creences per quedar-se embarassada.

Narros es va quedar amb aquesta lectura i va perdre una molt bona oportunitat per fer un pas més i apropar-nos Yerma gràcies a la perspectiva que li donen els anys: com espill d’aquella complexa Espanya dels anys 30, jove República democràtica que, a força de pressió de les classes privilegiades de sempre, de la superstició catòlica i de la seva pròpia incapacitat d’assolir els nous reptes per ser lliure acabà, com la protagonista, devorant els fills en una guerra civil, en la qual una de les primeres víctimes fou aquell poeta que ja advertia de la tragèdia mentre la escrivia per a la posteritat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s