El planeta de l’avorriment

Títol: El principito
Versió i direcció: Roberto Ciulli
Intèrprets: José Luis Gómez i Inma Nieto
Dia i lloc: Dijous 13 de febrer (fins al 2 de març) al Teatre Lliure

elprincipito3_rosribas

El Lliure de Gràcia acull un dels grans actors de l’escena espanyola, José Luis Gómez, que en aquesta ocasió presenta un espectacle de petit format basat en l’obra Le Petit Prince (1943) d’Antoine de Saint-Exupéry. Una peça versionada i dirigida per Roberto Ciulli, estrenada en alemany l’any 2000 pel Theater an der Ruhr que la manté en repertori protagonitzada pel mateix director. Ciulli escriu una versió  en la qual aquell nen és ara un ancià a qui li agrada la beguda, que nota que té prop la mort i que torna a dialogar de nou amb els personatges que desfilen pel conte.

Enfrontar-se a una narració que ha arribat a ocupar la tercera posició a les llistes de llibres més venuts de tots els temps arreu del món i portar-la al teatre, és un desafiament que no posarem en dubte. Si a sobre es vol versionar la història que milions d’espectadors ja coneixen la cosa és més que complicada.

Esperava amb il·lusió aquesta proposta teatral del conte, perquè la informació prèvia ens prometia una perspectiva nova francament motivadora: descobrir aquest personatge literari en la seva maduresa. En realitat, però, la dramatúrgia se’ns ha presentat com un text dominat per les sentències de l’original, enmig de les quals s’hi afegeixen altres referències, per exemple una part del monòleg de Segismundo de La Vida es Sueño o les frases més típiques de la pel·lícula Casablanca, que encara no hem entès què aportaven a la història.

Tampoc no podem definir si el dramaturg i director pretenia construir els personatges protagonistes, es a dir, el Petit Príncep que s’ha fet gran i la Rosa que es desdobla amb tota la resta, com si es tractés d’una parella de pallassos clàssica (ho dubto molt perquè el públic no va riure en cap moment) o bé ens conduïa cap a la vessant reflexiva dels beckettians Vladimir i Estragó.

El cas és que feia molts anys que no em sentia tan desconcertada en una butaca teatral, perquè no entenia res del que passava a escena i, després d’un quart d’hora, ni la veterania interpretativa de Jose Luis Gomez va aconseguir que connectés amb la proposta. Això sí, és un plaer escoltar amb la seva veu algunes de les frases del conte, que conec perfectament, per la qual cosa la desfilada de personatges (la rosa, el rei, el llop, la serp) em va servir, i molt, per calcular quan temps faltava per arribar al final.

Un final francament desitjat, i algunes preguntes que encara em faig dies després d’haver vist l’obra: què m’han volgut explicar amb aquest espectacle? Què devia sentir el nen de dotze o tretze anys que seia al meu davant? Què entendrà algú que no conegui la narració de Saint-Exupéry?

Si hi afegim el ritme de la posada en escena, d’una lentitud extrema, la meva sensació és que he fet un viatge al planeta de l’avorriment, res a veure amb la poesia i la bellesa de l’Asteroide B 612, el país de l’etern infant de cabellera rossa.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s