El despropòsit

Títol: MontSSerrat
Text i dramatúrgia: Beth Escudé
Direcció: Marc Chornet Artells
Actor: Carles Bigorra
Dia i lloc: divendres, 21 de març (fins al 13 d’abril ) a la Sala Atrium

MontSSerrat

A més de ser el comandant de les SS, Heinrich Himmler fou el creador de la Ahnenerbe, una mena de “secta” paracientífica que va recórrer el món a la recerca de l’origen del poble ari i d’objectes de poder per poder dominar el planeta. Un d’aquests tresors cobejats era el Sant Graal. L’octubre de 1940, durant una visita a Barcelona, Himmler es desplaçà a Montserrat a la recerca del mític objecte. No és una pel·lícula d’aventures, sinó el fet històric a partir del qual s’ha construït, o millor dit, s’ha promocionat, l’espectacle MontSSerrat.

D’entrada un material realment apassionant per portar a escena, però de resultat deplorable a causa del text. L’autora, Beth Escudé, ja s’havia capbussat en un esdeveniment històric amb aquell fallit Borís I (el rei d’Andorra), però ara hi afegeix pretensió: en el seu text de presentació de la peça explica que ha arribat “l’hora de la veritat” perquè “volem saber en quin país hem viscut per descobrir en quin país volem viure”. És a dir, apel·la a la història del monestir de Montserrat al llarg del franquisme intentant fent-nos creure que recupera uns fets com si fossin totalment desconeguts. El context al qual es refereix, i que correspon sobretot a la primera part de l’obra, és la immediata postguerra, 1940, i evidentment exposa la col·laboració de l’església amb el règim. Res de nou, per exemple, l’obra d’Hilari Raguer en general o bé la d’Antoni Batista en particular sobre el monestir ja fa temps que han treballat el tema.

Aquí el recurs per a parlar del passat és el present, a través de la figura d’un alumne de 13 anys que fa una recerca i entrevista el Pare Montiel, qui va fer de traductor durant la visita de Himmler perquè era l’únic que parlava alemany (o aquesta fou l’excusa del prior per no fer-ho ell i encomanar la tasca al llavors jove monjo). El pare Montiel es queixa perquè la visita es produeix pocs dies després de l’afusellament del president Lluís Companys i demana al seu superior que la comunitat faci alguna protesta o resposta. S’ha de ser molt ignorant o molt ingenu per creure que al 1940 es podia fer alguna cosa al respecte, tenint en compte el context històric, no només el local sinó l’internacional. Si només s’han documentat a partir de les cròniques periodístiques d’un sol diari s’entén aquest i altres despropòsits de context, o de descontextualització, com la interpretació de l’entrevista de l’abat Escarré a Le Monde l’any 1963 o la presentació de la teoria de l’alliberament com si es tractés d’un llibre d’autoajuda, que estalviarem al lector. Tot plegat acaba constituïnt un garbuix opinatiu sobre com voldria l’autora que fossin els fets i què va passar realment.

Evidentment això és una obra de teatre, però si té com a reclam un esdeveniment i un context històric s’ha de tenir un mínim respecte i no escriure al programa frases com “aquesta és una història real. Qualsevol semblança amb la ficció és pura coincidència”. Si a més vol erigir-se com una mirada crítica al nostre passat col·lectiu rotundament aquest no és el camí.
A banda, l’altre pilar de la dramatúrgia és una malaltia imaginària que pateix el pare Montiel inventada per Escudé, “l’empatitis”, que fa que adopti les personalitats que té a la vora més de set minuts. Un pretext com un altre per plantejar l’espectacle, aquí com un monòleg, i afegir-hi un científic que és una imitació d’Eduard Punset per intentar fer gràcia. La pèssima comèdia no acaba aquí, perquè el pare prior és també una imitació del president Jordi Pujol. Aquest és el nivell, al qual hi volem  destacar que l’alumne que fa la recerca és tractat, amb la direcció de Marc Chornet com un estúpid, i que alguns dels personatges, oh sí, tenen els noms dels qui han format part del muntatge.

La “comitragèdia” promesa per l’autora no la vam veure enlloc i sí en canvi un espectacle de traç gruixut tant pel que fa al contingut com a la posada en escena, d’una comicitat que enlloc de gràcia acaba per irritar l’espectador, amb frases superficials com “els aris som molt de la broma”, reduccions a bons i dolents respecte esdeveniments complexos, referències desafortunades a la fotografia com a document o un cúmul de cites tòpiques sobre la història de primera pàgina de recerca de google.

Em va molestar especialment la brometa del moment que al rètol de “fi” se li afegia un interrogant perquè la cosa ja s’havia allargat massa innecessàriament, i, si es referia a quelcom més profund, és a dir, que la història continua no és aquesta direcció revisionista precisament la que és necessària.

Captar l’atenció amb un monòleg és un dels reptes més grans per a un actor. Carles Bigorra s’hi esforça amb tots els papers de l’auca, però no se’n surt perquè en algun moment l’espectador ja no sap qui parla, on està, si a Montserrat o a les missions, o en un moment d’empatitis punsetiana. En definitiva, un despropòsit d’espectacle com feia molt de temps que no vèiem.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s