La frontera és per als valents

Títol: Fronteres (trilogia formada per Santa Cecília de Borja a Saragossa, Frontex i Geografia)
Autors: Rafael Spregelburd, Falk Richter i Lluïsa Cunillé
Directors: Rafael Spregelburd, Alícia Gorina i Xavier Martínez
Intèrprets: Roser Batalla, Jordi Boixaderas, Oriol Genís i Lina Lambert
Dia i lloc: Dimecres, 14 de maig (fins al 8 de juny) al Teatre Nacional de Catalunya

Fronteres. Foto: Xavier Meseguer

No. Aquest no és un espectacle banal, ni d’aquells d’anar a passar l’estona.  Es tracta d’una proposta agosarada en la concepció i interessant en l’execució. D’entrada pel tema escollit, el terme frontera, pel qual ha apostat com a eix temàtic Xavier Albertí, director del Teatre Nacional, aquesta temporada. A diferència d’altres obres programades aquesta és un encàrrec directe a tres autors contemporanis, l’argentí Rafael Spregelburd, l’alemany Falk Richter i la catalana Lluïsa Cunillé. Una trilogia de poc més de dues hores sense interrupció que arrossega l’espectador a concepcions i temàtiques diferents al voltant d’aquesta línia que, lluny del traç fixat i inamovible, es desdibuixa i ens submergeix en el matís irremeiablement.


Rafael Spregelburd s’endinsa en el debat sobre què és art, què no és art o, millor dit, què considera el cànon, mentre planteja una conversa entre dos acadèmics mostrant, no només a través del text sinó també gràficament, el significat de la frase “fer-se una palla intel·lectual.” L’avantatge d’aquesta primera peça és que l’autor també en signa la direcció i l’opció que ha escollit, plantejar el text com una comèdia, li va totalment a favor.

Així, se’n riu del mort i del qui el vetlla, força la interpretació sense caure en la sobreactuació, potencia els moments més mordaços i irònics mentre, com aquell qui no vol la cosa, li encasta a l’espectador una reflexió profunda sobre conceptes com marc teòric, metodologia o canvi de paradigma o allò que ha de ser un text acadèmic, com la dona del Cèsar que ha de semblar-ho sempre, amb tot aquell conjunt de formes, citacions i notes al peu encara que el contingut no aporti res.

Més enllà de l’estricta teoria i la frontera entre art i no art, Spregelburd construeix un text que qüestiona els fonaments de la universitat entesa com a àmbit de producció de coneixement, posant de manifest la crisi que pot provocar el trencament generacional entre professors i alumnes. I un aspecte força quotidià actualment, que un pare acompanyi la seva filla a expressar una queixa a uns professors. Sí, això passa i no només al teatre. Una obra que transcorre com una exhalació, que arrenca el riure de l’espectador i, en el meu cas, també l’estranyesa d’escoltar dalt d’un escenari una conversa que jo mateixa podria mantenir amb un altre col·lega de disciplina al despatx de la facultat.

Les transicions amb canvis a la vista i presència de tècnics entre una obra i la següent són un dels aspectes destacables del muntatge, juntament amb una escenografia versàtil que evoluciona davant els nostres ulls de manera absolutament natural. Així, del restaurant de l’obra de l’argentí el públic viatja a l’interior d’un pis d’una urbanització de luxe on té lloc Frontex, text de Falk Richter. Una dramatúrgia aspra, amb moltes arestes i pluralitat temàtica, que tant ens apropa a una crisi de parella com ens engalta el drama d’aquells qui deixen la seva terra per aspirar a una Europa on viure millor. Text dur que Alícia Gorina ha dirigit de forma arriscada amb un resultat meravellós, potenciant unes interpretacions eixutes i distants que glacen al públic.

Bastir una trilogia a partir de textos de diversos dramaturgs té riscos. En el cas de Fronteres tot i que en conjunt és un espectacle ferm, cal dir que Spregelburd i Richter ens regalen una mirada més universal que no pas Lluïsa Cunillé, la Geografia de la qual se’ns ha presentat massa local en relació a l’escriptura que li coneixem. Una mena de road movie d’una parella en crisi, mentre evadeix impostos viatjant cap a Andorra amb referències un pèl provincianes i personatges poc complexos, especialment el masculí. Història que, malgrat això, es deixa veure pel bon ofici de l’autora.

Fronteres és un espectacle per a espectadors valents que es mereix el favor del públic pel seu contingut, però especialment per les interpretacions dels actors i actrius implicats. Una feina coral d’alçada que ens regala escenes individuals de lluïment tant de Lina Lambert, Jordi Boixaderas i Oriol Genís, a més d’un monòleg estratosfèric de Roser Batalla en el fragment més dur de Frontex.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s