Un informe exquisidament personal

Títol: Informe per a una acadèmia
Autor: Franz Kafka
Traducció: Ivan Benet
Direcció: Xavier Ricart i Ivan Benet
Intèrpret: Ivan Benet
Dia i lloc: Diumenge 18 de maig (fins al 25) a l’Espai Lliure

L’any 1917 Franz Kafka escrivia Informe per a una acadèmia, una matèria literària que és habitual representar-la al teatre com a monòleg. Vaig tenir ocasió de veure’l ara fa deu anys a l’Espai Brossa amb Quimet Pla com a protagonista, però en una versió que, a més de l’original, afegia una “cua” d’Albert Mestres, qui també en signava la direcció. Per tant, parlant amb propietat, és ara que puc afirmar que he vist aquesta peça per primer cop. Després de l’experiència viscuda ahir a l’Espai Lliure, ja no podré mirar cap adaptació teatral d’aquest conte sense pensar en Ivan Benet, convertit en Peter el Roig dient al final de l’obra “jo només vull difondre coneixement, només estic informant. També a vosaltres, excel·lentíssims senyors acadèmics”.

Ja em perdonarà el senyor Benet, però no, vostè no ha vingut ni a “informar”, ni a simplement representar un paper que certament és un repte per a qualsevol intèrpret, sinó que tinc la impressió que això és molt més. M’explico.

Hi ha maneres de viure que són fruit d’una obstinada vocació, per tant suposen treballar en allò que un vol fer. L’àmbit de les arts escèniques n’és un exemple. A partir d’aquí, a algú li ronda pel cap una idea. I en un determinat moment vital i independentment de les circumstàncies que siguin, va, s’envolta de còmplices, s’hi llença i el somni resulta que es converteix en espectacle.

(Desitjaríem que els qui s’hi han embarcat també s’hi poguessin guanyar la vida i ser remunerats per les respectives feines, cosa que darrerament sembla demanar la lluna).

Aquesta és la sensació que traspua el singular Informe per a una acadèmia d’Ivan Benet. Sí, dic d’Ivan Benet perquè a més de protagonista, n’és el traductor i el co-director. Ser-ne el traductor implica haver mesurat, interioritzat i pensat cadascun dels mots escrits per, poca broma, Franz Kafka. Així, el seu Peter el Roig, es fa present també en la manera de pronunciar, de gairebé pesar o deixar en suspens cada paraula d’una manera natural i a la vegada extraordinària. Signa també la codirecció amb Xavi Ricart, una decisió molt encertada i generosa, deixant-se mirar des de fora per oferir una posada en escena sorgida del diàleg. I, evidentment, és l’amo i senyor de l’escena.

A més del perfecte domini sobre el text és fascinant observar el control absolut que Benet té del seu propi cos,  en alguna escena exercint un efecte gairebé hipnòtic. A cada glop, al mínim detall del rostre, amb un simple moviment d’una espatlla o durant una lleu inclinació de cap, en cap moment fa que l’espectador oblidi la naturalesa d’aquest simi que, al llarg de cinc anys, ha construït a base de patiment una metamorfosi fins a aparentar ser humà. I també l’extrem retorn a les arrels simiesques amb una flexibilitat marcada, un salt o un gemec esgarrifós.

Sortida o Llibertat? Dicotomia i infinitat de matisos plantejada per Kafka. L’autor utilitza l’informe acadèmic com a forma per a la història que ens vol explicar. Però en el cas d’aquesta adaptació teatral se’ns obre la porta d’un univers que és tot un regal que fa Benet al públic: mostrar el seu amor per la cultura alemanya escollint el període d’entreguerres.

Un dels elements més clars d’això és la música, composada per Sílvia Pérez Cruz a qui podem també escoltar en forma d’enregistrament. La tradició del cabaret germànic ens arriba per l’oïda, però també en la creació del personatge, que és un aclamat artista de varietés de l’època i com a tal actuarà davant els il·lustres acadèmics. Llums i ombres de la vida humana, clarobscurs també entre records simiescos, atmosferes definides fins al detall per la il·luminació de Jaume Ventura.

El Peter el Roig de Benet és un ésser elegant i distingit que es passeja per una escenografia que podria haver estat construïda en aquella escola mítica que tenia com a principi fundador “la forma segueix la funció.” Preciosa capsa de sorpreses de Jordi Queralt, artesania pura que no només es transforma en diferents espais escènics al llarg de la funció segons les necessitats del text, sinó que també s’apropa a l’obra d’art tal com es pretenia a la Bauhaus. I a l’interior alguns objectes: les botelles arrenglerades simètricament, retrat perfecte per al mestre de la Nova Objectivitat Albert Renger-Patzsch; la pissarra negra com el carbó del Ruhr o la gàbia d’un vaixell.

Aquest espectacle és sensacional, i mereix pròrroga, gira i un altre espai que l’aculli. No acostumem a tenir la sort de gaudir d’aventures tan personals, honestes i sobretot d’aquesta qualitat artística a partir del text d’un dels autors més importants de la literatura universal.  De moment aquesta és la darrera setmana en cartell.