Aquellos días azules

Autor i director: Marc Artigau Intèrprets: Robert Gonzàlez, Jordi Llovet i Joan Solé
Dia i lloc: dimecres 21 de maig (fins al 8 de juny) al Círcol Maldà

Text publicat a la revista Butxaca:

http://www.butxaca.com/ca/teatre/cartellera/details/aquellos-dias-azules/19432

m_teatre_aquellos-das-azules

Al bar del Círcol Maldà tres nois serveixen els espectadors amb alegria. Quan arriba l’hora  tanquen paradeta i, Robert González, Jordi Llovet i Joan Solé, es disposen a ser els protagonistes d’aquesta història coral. Abans, però, ens avisen d’allò dels mòbils i les alarmes d’una forma tan original que ja poden anar a registrar-la.

No tenia cap expectativa sobre Aquellos días azules −per no dir que em feia mandra−, presentada com un conjunt d’instantànies al voltant d’una temàtica tan tractada com la infantesa, aquell paradís perdut i tal i qual. Doncs bé, la dramatúrgia de Marc Artigau és un sòlid calidoscopi, que tant deixa veure la part nostàlgica, divertida i innocent, com també aspectes ben cruels i situacions crítiques. Un text construït tenint com a base l’amistat de tres nens, on es barreja la seva història personal farcida de cançons i elements quotidians, inoblidables per a diferents generacions, amb un recull de referències literàries universals sobre el tema, començant pel vers d’Antonio Machado “Estos días azules y este sol de la infancia” que ha inspirat el títol de l’espectacle. D’aquest aspecte de la dramatúrgia, m’agradaria destacar i felicitar Artigau per l’exercici impressionant que resulta “el més gran poema de la història de Catalunya”, un repàs a la poesia catalana des de l’Edat Mitjana fins avui, interpretat amb total encert per Jordi Llovet com a poema de Nadal davant la imaginària família en què ens convertim el públic.

L’autor també signa la direcció de la peça, una posada en escena que recau en els intèrprets, tots tres solvents, bon treball de conjunt on cadascú compta amb el seu moment de monòleg per brillar. A banda de l’aspecte interpretatiu cal ressaltar la qualitat musical dels actors, especialment de Robert González al cant i Joan Solé a la guitarra. I no cal res més, i no és poca cosa, per aconseguir un espectacle simpàtic, divertit, que aconsegueix enganxar l’espectador fins al final. Una barreja molt ben aconseguida entre una mena de sessió de varietés molt adient en aquest espai i aquell festival de fi de curs de quan érem menuts.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s