Notes de Grec / 2: Excel·lència escènica

THE FOUNTAINHEAD

The+Fountainhead_©Jan+Versweyveld_roark Vaig apostar en prèvia escrivint al Butxaca  d’aquest mes que si només hagués de triar un espectacle del Grec d’enguany seria The fountainhead després de l’impacte que em van causar les Roman Tragedies l’estiu passat. I sí, passades les quatre hores d’espectacle, en holandès i amb subtítols, el que vaig veure ahir al vespre al Teatre Lliure encara ressona amb força al meu cap. Per tant que ningú no es faci enrere, especialment qui no hagi vist en acció els Toneelgroep Amsterdam capitanejats per Ivo van Hove, perquè hi ha molt poques possibilitats de gaudir de l’excel·lent treball d’aquesta companyia. The Fountainhead és el seu darrer espectacle, estrenat fa molt poc a Holanda i que d’aquí a quatre dies aterra al festival d’Avinyó.

A diferència de les tragèdies de Shakespeare que van captivar el públic, Ivo van Hove ha triat en aquesta ocasió portar a escena The fountainhead, escrita el 1943 per la russa naturalitzada nordamericana Ayn Rand (1905-1982). Novel·la convertida en best-seller molt ràpidament als Estats Units de l’època i que encara a dia d’avui es llegeix arreu, i portada al cinema el 1949 dirigida per King Vidor, protagonitzada per Gary Cooper i Patricia Neal.

El muntatge és fidel a l’estil que caracteritza la companyia. Pel que fa als aspectes més formals, una escenografia i disseny d’il·luminació meravellós de Jan Versweyveld. Espai diàfan concebut a favor de la funcionalitat que a la primera part es transforma d’estudi d’arquitectura a sala de judicis, o a la segona de redacció de diari –impressionant el detall de la rotativa d’època a escena− a habitació íntima amb vistes espectaculars de Manhattan. Forta presència dels objectes de l’ofici arquitectònic, plànols a dojo i carbonets inclosos. Il·luminació que emula la llum natural per a l’espai de treball dels arquitectes fins a la penombra en una trobada sexual entre amants.

El tractament de la imatge, molt cinematogràfic, és també un dels atractius més rellevants de la proposta. A la primera part una pantalla permet resseguir la creació de l’esbós d’alguns edificis amb el traç convincent dels arquitectes, examinar plànols i apropar-se a relacions sexuals explícites a escena de manera elegant. De la segona part cal fer menció a la projecció a pantalla gegant de l’explosió d’un edifici, reforçada amb l’efecte de tot de papers volant a escena i a l’instant d’un primer pla d’un dels actors.

A més del llenguatge visual i la concepció de l’espai, la música –des de la clàssica de Chopin a la contemporània experimental passant pel jazz– interpretada en directe i amb als músics a escena és també un factor essencial en una manera de fer multidisciplinar, fins i tot els tècnics estan a vista del públic, que té com a gran colofó la direcció d’actors impecable i unes interpretacions majestuoses.

Tot i que en conjunt, tant actors com actrius ofereixen un treball perfecte encara que facin rols més secundaris, cadascú té individualment algun moment de lluïment: per exemple Frieda Pittors en el paper de mare de l’arquitecte Peter Keating, interpretat per un Aus Greidanus jr. que broda l’evolució del seu personatge.

Hans Kesting

Menció a banda per a Hans Kesting: és impossible oblidar el seu monòleg d’elogi de Juli Cèsar com a Marc Antoni a les tragèdies, que ens el va revelar com un dels millors actors que hem vist mai i que ara hem pogut tornar a comprovar en la seva interpretació del magnat de la premsa Gail Wynand. De totes les seves intervencions, concentrades a la segona part de l’espectacle, no puc deixar de pensar en la darrera, que evidentment no explicaré.

Però aquest text té un gran protagonista, Howard Roark, l’heroi creat per Rand aquí a mans de Ramsey Nasr, veritable descobriment. Des del principi construeix perfectament el seu personatge i podríem anomenar diversos moments en què només amb un petit gest enganxa l’espectador. Ara bé, la seva explosió total com a actor es produeix al final, bé, parlant amb propietat passat el final, en una mena d’epíleg que recull l’ideari de l’autora. Després de gairebé quatre hores de funció, com aquell qui no vol la cosa, completament sol i caminant tranquil·lament per l’escenari, Nasr engalta l’estocada final al públic en sis minuts de monòleg que, a nivell interpretatiu, valen el seu pes en or. No hi ha heroi sense heroïna, i més en una història com aquesta. Halina Reijn és la bella, intel·ligent i inaccessible Dominique Francon amb una interpretació on ajusta perfectament passió i domini absolut del cos.

Treball col·lectiu per a una obra que reivindica l’individualisme absolut

Excel·lència escènica total, conjunció de llenguatges i treball en equip de perfecte engranatge col·lectiu que, paradoxalment, serveix a una història de reivindicació absoluta de l’individualisme, d’enaltiment de l’heroi, que Rand va construir per explicar la seva filosofia anomenada objectivisme i malda per l’egoisme racional com a motor de la societat.

Ivo van Hove es va fascinar per aquesta novel·la que presenta com teatre d’idees i es fixa en la llibertat del creador davant la imposició del mercat. El director també afegia en unes declaracions que fa teatre amoral i que no li vol dir al públic què ha de pensar. Un plantejament ambigu que manté al llarg de tot el muntatge. Perfecte doncs, fidelitat a les seves paraules.

Potser amb aquesta actitud realment va aconseguir el que volia: que ahir, després del muntatge, una colleta encetéssim un llarg debat sobre el que havíem vist, sobre l’autora i les seves idees i on tothom es va fer la mateixa pregunta. Per què van Hove ha triat aquesta peça? Per què ara i aquí, entès aquí com Europa?

L’obra de Rand en el seu conjunt, amb el temps, s’ha convertit en referència indiscutible, políticament de la dreta nordamericana, i per exemple industrialment font inspiració per a molts dels fundadors d’empreses tecnològiques de Silycon Valley gràcies a la novel·la La rebel·lió de l’Atlas, el llibre més venut als EUA després de la Bíblia.

En el cas de The fountainhead tot gira al voltant de la confrontació d’idees de manera molt bàsica i sense cap tipus de matís: d’una banda l’individu i de l’altra el col·lectiu. Howard Roark és l’arquitecte que no cedirà al corrent dominant encarnat pel seu amic Peter Keating, renunciant fins i tot al seu ofici abans de dissenyar un edifici que no respecti les seves idees o destruint allò que ha construït perquè li han canviat els materials o parts dels plànols.

En el context on se situa l’obra, els anys 20 del segle passat, Roark representa el funcionalisme i la modernitat, conceptes que van tenir en la Bauhaus el màxim exponent. Ara bé, és força contradictori perquè l’escola alemanya fou fundada precisament al servei de la societat com a col·lectiu i no com a reivindicació de l’individualisme.

Aquest és un dels punts que posa de manifest la simplicitat d’idees del text, igual que el tractament que Rand proposa sobre els mitjans de comunicació. El gran magnat de la premsa groga, clarament inspirat en Randolph Hearst, que mostra la seva superioritat perquè acaba comprant tothom, evidentment excepte el pur i íntegre Roark , i el crític Ellsworth Toohey que “influeix” en la massa i marca la construcció de l’opinió pública. Posicionament per part de l’autora des del punt de vista d’aquella “agulla hipodèrmica” que no és que es va perdre, és que va néixer en un paller i els investigadors encara ara la cerquen per poder comprovar empíricament la teoria que porta aquest nom.

El personatge de Toohey, a més, Rand el construeix com el més dolent i manipulador absolut sense cap matís i clar, aquí fa molta trampa perquè és qui defensa el socialisme,  veritable plaga a extingir segons l’autora.

Roark - Francon

The fountainhead és també una història d’amor, aspecte que en aquest muntatge té molta més rellevància que, per exemple, el tractament dels mitjans de comunicació. Un amor on les dones, francament, sortim ben mal parades i quan anem al llit amb l’únic home de qui estem enamorades ho fem de bocaterrosa sempre.

Dominique Francon, la protagonista, per molt intel·ligent i culta que sigui acaba captivant els homes per la seva bellesa. D’acord, no passa res. Però la gran història d’amor entre ella, que no ha estimat mai cap home, i Howard Roark té com a punt d’inici una violació (un dels aspectes més discutits de l’obra de Rand) i com a continuïtat la clara dominació de Roark sobre Francon.

I aquí sí que la senyora Rand em sembla que patina i de valent, perquè tot i que un dels missatges claus de la història és que ningú no s’ha de sacrificar per ningú, que em sembla molt bé, la noia s’acabarà casant amb l’amic del seu amor i també amb el magnat de la premsa impulsada per l’heroi, com una mena de camí d’autodestrucció per després acabar amb un final feliç amb Roark, això sí, previ consentiment del pare. Es veu que Rand reservava la llibertat individual només per a l’home, el seu heroi.

Així que la meva humil conclusió és que aquest és un espectacle excel·lent i de visió obligatòria per la seva qualitat teatral, però en el meu cas no puc dir que m’hagi interessat el text escollit per portar a escena perquè, excepte algunes poques idees que puc compartir,  Ayn Rand m’ha semblat excessivament reiterativa en el seu discurs objectivista, que en conjunt no em convenç gens.

Autora: Ayn Rand // Direcció: Ivo van Hove // Traducció: Jan van Rheenen i Erica van RijsewijkVersió // Adaptació: Koen Tachelet // Dramatúrgia: Peter van Kraaij // Intèrprets: Ramsey Nasr, Aus Greidanus jr., Bart Slegers, Hans Kesting, Halina Reijn, Hugo Koolschijn, Frieda Pittoors, Tamar van den Dop, Robert de Hoog // Composició musical: Eric Sleichim // Interpretació musical: Yves Goemaere, Hannes Nieuwlaet i Christiaan Saris // Escenografia i disseny d’il·luminació: Jan Versweyveld // Vestuari: An d’Huys // Vídeo: Tal Yarden

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s