VELLS TEMPS

 

Vells Temps_David Ruano

La influència de Harold Pinter (1903-2008) en l’escena contemporània és indiscutible. Una mostra és que aquesta temporada n’hem vist tres muntatges. El primer, Terra de Ningú, al TNC i dirigit per Xavier Albertí. Una proposta plantejada tan cerimonial i seriosa que ens va intimidar com a públic, de la qual, això sí, no podem oblidar la superba interpretació de Lluís Homar. Al Lliure, Xicu Massó ens va arrossegar fins a les profunditats de L’encarregat, un espectacle meravellós. Ara és Sergi Belbel qui debuta dirigint un text del dramaturg britànic, un muntatge de petit format que es pot veure a una Sala Beckett transformada radicalment com a espai escènic per a l’ocasió.

Vells Temps (1971) planteja la trobada entre dues amigues de joventut que fa vint anys que no es veuen. Punt de partida ben innocu que venint de Pinter ja sabem des del primer segon que no ho serà i que a saber on ens portarà. Alegria pel retrobament o visita inoportuna a la llar de la parella protagonista? Com sempre, el domini del llenguatge de Pinter és absolut, la precisió per plantejar la tensió entre contraris constant, l’humor de fons i a moments esclatant un prodigi i els silencis, relaxants,  inquietants o directament demolidors.

Tot a favor d’una història on la qüestió del record és d’una potència tremenda així com les relacions humanes, ja siguin de parella, d’amants o d’amistat.

Belbel planteja un inici de comèdia anglesa comercial per potenciar progressivament l’ambigüitat mesurant els silencis amb el recurs reiteratiu de fer moure els personatges, sovint situats de manera que l’espectador sembla que assisteixi a un partit de tennis. Una direcció que a mesura que transcorre l’espectacle encotilla progressivament Pinter a base d’ofici i correcció.

Passa el mateix amb les interpretacions dels actors, ben correctes i esquematitzades, que no definides ni profundes. Sílvia Bel demostrant que és capaç de la dicció perfecta digui el que digui, així que arriba un moment que l’espectador no rep més que un doll de paraules ben expressades. Míriam Alamany, desigual, treballa a cavall entre aconseguir l’ambigüitat convincent i la sobreinterpretació del rictus. Només Carles Martínez li ha trobat el pols i les constants a aquesta fantàstica obra.

Globalment Vells Temps és un espectacle més dels que es deixa veure, construït amb aquella correcció tan políticament convencional com el cartell que, a l’entrada,  adverteix els espectadors del fet que els personatges fumen a escena d’acord amb la normativa vigent.

Autor: Harold Pinter // Traducció: Joan Sellent // Direcció: Sergi Belbel // Intèrprets: Míriam Alamany, Sílvia Bel i Carles Martínez // Escenografia: Max Glaenzel // Il·luminació: Kiko Planas // Dia i lloc: Dimarts 9 de juliol (fins al 27) a la Sala Beckett
Advertisements

Un pensament sobre “Notes de grec 4 / Pinter encotillat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s