El Cluedo vivent

Títol: La ratonera
Autora: Agatha Christie
Versió i direcció: Victor Conde
Intèrprets: Joan Amargos, Xavier Bertran, Ferran Carvajal, Anna Gras-Carreño, Santi Ibáñez, Aleix Rengel, Mariona Ribas i Isabel Rocatti
Dia i lloc: Dijous, 13 de novembre (fins a finals d’any) al Teatre Apolo

ratonera

Anar a veure La Ratonera és una mica sentir-se part d’una tradició, la teatral. L’obra d’Agatha Christie, que es representa des de fa 62 anys ininterrompudament a Londres, que diu la dita que cada nit en algun lloc de la Terra es pot veure a algun teatre, que ja han vist més de 10 milions d’espectadors és allò del rècord entre els rècords. A Barcelona sembla que fins aquesta darrera proposta, que ja va per la segona temporada a l’Apolo, no ha assolit la popularitat que té en altres contrades.

Així que, de la mateixa manera que els catòlics s’aproparan a algun pessebre vivent en les properes setmanes, nosaltres hem anat a veure el què d’aquest Cluedo vivent. Sí, ja era hora d’acostar-s’hi perquè, de moment, està prevista en cartell fins a aquestes festes. Així que qui vulgui gaudir d’un clàssic del misteri esteu avisats. Terror psicològic i comèdia s’uneixen en aquest text de la mestra del gènere, on no hi poden faltar els ingredients habituals: assassinat, un sol espai, personatges sospitosos, un policia que aplicarà la lògica implacable i un ambient cada cop més claustrofòbic.

Per mi un misteri afegit és també la vigència d’aquesta fórmula, especialment entre la gent jove atenent-me al dia que vaig veure la funció. Nois i noies a la vintena, acostumats a les grans sèries de televisió i la tecnologia més avançada, fent cua a l’Apolo. Conclusió: per a Christie no passen els anys, qui no ha fullejat una de les seves novel·les i s’ha quedat al final amb la boca oberta?
Aquest muntatge aposta per una posada en escena d’escenografia sòbria, allunyada de la mansió victoriana recarregada habitual. Un bon joc d’il·luminació, en algun moment especial per afegir suspens a la cosa, i un vestuari cuidat al detall són l’embolcall perfecte per a una història que no és de les que més ens han cridat l’atenció de l’autora.

La gran part del repartiment escollit són professionals ben coneguts del públic, tant per les seves carreres teatrals com televisives. I un debut, el de Joan Amargos, el personatge més fresc i dinàmic de la funció. Perquè la resta, sota la direcció de Victor Conde, adquireixen tots un aire hieràtic que, de tant marcat i remarcat, acaba per avorrir a l’espectador.

Qui surt més mal parat de la direcció d’intèrprets és Ferran Carvajal que a mesura que avança l’obra sembla que sigui un autòmat teledirigit. En canvi aquest encarcarament li va a favor a Mariona Ribas i Aleix Rengel, la parella protagonista que regenta l’hotel on té lloc tota l’acció. A l’altre cantó de la balança hi ha l’excés de Xavier Bertran, que tampoc no enganxa l’espectador. Només aconsegueix l’equilibri el veterà Santi Ibáñez.

Una mica més de ritme i menys pauses gairebé solemnes s’agrairien abans del desenllaç final: el desenmascarament de l’assassí o assassina. Un secret que milions d’espectadors d’arreu del món saben guardar si no volen ser la següent víctima…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s