El sord diàleg entre vencedor i vençut

Títol: Prendre partit
Autor: Ronald Harwood
Traducció: Ernest Riera
Direcció: Josep Maria Pou
Intèrprets: Josep Maria Pou, Andrés Herrera, Sandra Monclús, Anna Alarcón, Pepo Blasco , Sergi Torrecilla
Dissabte 17 de gener (fins a l’1 de març) al Teatre Goya
prendre partit ok

En un despatx en ruïnes del Berlín de 1946, metàfora del món al final de la II Guerra Mundial, assistim al procés de desnazificació del director d’orquestra Wilhelm Furtwängler, personatge encara absent físicament però que es respira a escena. Aquest és el tret de sortida de Prendre partit, escrita el 1995 per l’oscaritzat dramaturg britànic Ronald Harwood i estrenada al West End sota la direcció de Harold Pinter. Al teatre Goya és Josep Maria Pou qui capitaneja l’espectacle, dirigint i interpretant el famós compositor i director en una posada en escena sòbria i clàssica.

Tot i que la difusió sobre aquest espectacle i el mateix títol convida l’espectador a posicionar-se i debatre sobre quin és el paper de l’art davant el poder, en aquesta ocasió en relació a la col·laboració o no de Furtwängler amb el règim nazi perquè es va quedar a Alemanya durant el temps que durà el III Reich, no vaig apreciar la complexitat ni profunditat que havia sentit al voltant del tema en qüestió en altres ocasions i em venia repetidament a la memòria aquelles Escenes d’una execució de Howard Baker d’Anna Lizaran i Ramon Madaula, que va dirigir Ramon Simó al TNC. Potser hi anava amb massa expectatives sobre un text que parla d’un període històric que em resulta apassionant. Si hi afegim el plantejament escènic i el ritme al qual es desenvolupa l’obra, al final em vaig quedar força freda tot i la professionalitat i correcció del muntatge que el fan recomanable per a un públic ampli.

Sí que em van cridar l’atenció a Prendre partit dos aspectes que m’agradaria destacar: la relació desigual entre vencedors i vençuts després d’un conflicte bèl·lic, i l’actitud de l’interrogador, el comandant de l’exèrcit nordamericà Steve Arnold, davant l’acusat el músic Wilhelm Frutwängler. Si fos un joc de cartes, diríem que estan marcades des del principi de la partida i aquí, al voltant del seu duel,  és on pivota tota l’acció. Arnold ho té clar, el compositor ha col·laborat amb el règim i ell no pot oblidar la imatge de l’alliberament dels camps d’extermini. Per tant, maldarà per provar-ho sigui com sigui tot i que els indicis apunten cap a una altra direcció, fet que a partir de la meitat de l’obra pot provocar cert desinterès per la redundància.

Aquesta actitud del nordamericà es reforça en aquest muntatge per la caracterització dels personatges: enèrgic, groller, incisiu i en algun moment desagradable, Andrés Herrera; silenciós, serè i abatut, només amb algun moment d’esclat perfectament comprensible, Josep Maria Pou.

Andrés Herrera ofereix la interpretació més contundent que li hem vist fins ara tot i l’antipatia que a mesura que avança l’obra desperta el seu personatge, mentre que Pou ens regala un treball que fuig del seu estil expansiu habitual per mostrar-se circumspecte. La resta del repartiment que els acompanya, en general ofereix correcció professional. Cal destacar en positiu la feina de Pepo Blasco perquè broda el camaleonisme del seu personatge, el típic individu que se situarà prop del poder independentment de qui governi. La nota negativa és per als personatges femenins, massa desdibuixats i amb algun moment d’excessiu histrionisme que els resten credibilitat.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s