Dues actrius majúscules per a un complex univers en femení

Títol: L’alè de la vida
Autor: David Hare
Traducció: Mònica Bofill
Adaptació: Mònica Bofill i Magda Puyo
Direcció: Magda Puyo
Intèrprets: Mercè Arànega i Anna Güell
Dia i lloc: Diumenge, 8 de febrer (fins al 7 de març) a la Sala Muntaner

1-15239

És un diumenge fred d’hivern i no ve gaire de gust sortir de casa, però finalment decidim arrecerar-nos en un teatre. Es veu que no som els únics perquè la Sala Muntaner està plena com un ou. La proposta d’entrada és atractiva: el nou muntatge de la companyia Q-Ars teatre, un text de l’anglès David Hare (1947) i una història d’aquelles que a priori desperten la curiositat: la trobada entre la que fou esposa (Frances) i l’amant durant dècades (Madeleine) d’un home que les ha deixat a totes dues per una noia molt més jove. 

Aquesta és la síntesi senzilla de L’àlè de la vida. Però aquest text és molt més que això, ja que evidentment, Hare no acostuma a quedar-se amb l’anècdota superficial, tal i com ja vam veure a Celobert o L’habitació blava. El dramaturg burxa en l’ànima humana, en aquesta ocasió la femenina, a base de personatges complexos i del compromís amb l’època que li ha tocat viure.

Per tant, més enllà dels rols d’esposa i amant, que a mesura que avança l’obra queden en un segon pla, assistim al diàleg de dues dones de la mateixa generació: aquella que als anys 70 volia canviar el món i com diu Madaleine “vam fer cinc anys la revolució per acabar vivint tres dècades acomodats”. Text profundament escrit en femení, també ens enfronta a dues maneres de ser dona: l’esposa i mare que ha sacrificat la joventut pels fills i l’amant que no s’ha reproduït i ha optat per una vida lliure en solitari. Cap de les dues, però, no ha renunciat a la cultura. No s’atura aquí el britànic perquè Frances ha triomfat a la maduresa com a novel·lista arribant al gran públic. Fins a quin punt un escriptor utilitza la seva experiència o la dels altres per a crear literatura? Quina és la intenció d’aquesta esposa que visita la que fou l’amant quan ja cap d’elles forma part de la vida íntima del que fou el seu amor?

Portar a escena una obra com aquesta, estrenada al West End el 2002 protagonitzada per Judy Dench i Maggie Smith i representada arreu del món, requereix de grans intèrprets i d’una acurada direcció. I aquí, s’aconsegueix amb escreix. Magda Puyo, que aquesta temporada ja ha triomfat amb Confidències a Al·là, va entomar aquest projecte i, com no podia ser d’altra manera, s’hi va llençar fins al fons.

La directora ha optat per un to sense estridències, tocat per la vareta de la contenció britànica que s’oposa totalment al crit o l’expressivitat expansiva tan típicament mediterrània. Aquesta contenció funciona a la perfecció ja que els diàlegs són esmolats, fins i tot en alguns moments feridors, potenciant les paraules de Hare i provocant que l’espectador acabi emocionalment exhaust. Alhora s’hi destil·la un humor finíssim i irònic que imprimeix vitalisme. Només els canvis d’escena, ben necessaris i legítims en l’estructura de l’obra, ens van resultar un pèl forçats tot i l’encert de la presència de la gran Janis Joplin.

La Sala Muntaner ha canviat la disposició habitual per oferir aquest espectacle amb el públic envoltant l’escena a banda i banda, creant aquella complicitat i intimitat pròpia del teatre de petit format.

Però tot això que hem explicat fins ara, no tindria cap sentit sense les interpretacions de Mercè Arànega i Anna Güell. Quin recital senyores i senyors! Poques vegades en un teatre sentim el que aquestes dues senyores ens van transmetre: oblidar totalment la resta del món i submergir-nos en la situació de les protagonistes, escoltar atentament cada rèplica i fins i tot incomodar-se perquè, més que una ficció teatral, semblaria que assistim a una conversa íntima real en la qual els espectadors som uns intrusos. No badeu i aneu a comprar entrades, és una de les millors propostes actuals de la cartellera.

Anuncis

Un pensament sobre “Dues actrius majúscules per a un complex univers en femení

  1. Maria-Jose Rague Arias

    En aquesta posada en escena, l’obra ens sembla una cosa senzilla que flueix amb naturalitat i es fa agradablement estrany comprovar que les dues dones se senten properes l una a l’altra com si l’home que les ha fet trobar fos només un accident.

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s