Excés de testosterona

Títol: Cloaca
Autor: Maria Goos
Traducció: Lluís Montserrat
Adaptació: Roger Pera
Direcció: Oscar Molina
Intèrprets: Xavi Casan, Miquel Sitjar, Ramón Godino, Pep Papell, Konstantina Titkova
Dia i lloc: Dilluns 16 de febrer al Versus Teatre

cloaca

Es veu  que des que es va estrenar el 2002, aquest text de l’holandesa Maria Goos l’han vist més de mig milió de persones a diferents països. Se n’ha fet versió anglesa, alemanya, francesa, i es va portar també a la televisió a Holanda. A Barcelona ja s’havia representat la versió en castellà dirigida per Josep Maria Mestres i titulada Baraka. Un muntatge, doncs, de teatre prou comercial que ara torna en català al Versus.

L’adaptació que hem vist de Roger Pera desconeixem fins a quin punt es manté fidel al text, una matèria prima on ressona Art de Yasmina Reza, però aquí amb menys enginy. El pes de la trama se centra en el retrobament de quatre amics de joventut que ja en tenen tots més de 40. Per circumstàncies diverses, van arribant a l’apartament d’un d’ells. Obra coral, cap protagonista per sobre d’un altre i experiències vitals ben diferents: un polític que ha de ser nomenat ministre de manera imminent en procés de separació de la dona; un advocat en plena rehabilitació de les drogues;  un director escènic contemporani a punt d’estrenar,  i un gestor cultural homosexual acusat de robatori que els acull a casa seva. També hi ha un component sobre la corrupció, però amb la realitat que vivim, aquests senyors ens han semblat uns amateurs.

La direcció d’Òscar Molina opta per la testosterona a flor de pell durant tota l’obra. Això vindria a traduir-se en un to elevat en cada intervenció, que acaba per atordir l’espectador. Els diàlegs s’allarguen a força de pauses; algunes escenes més o menys coreogràfiques per ressaltar elements plàstics resulten innecessàries; i alguna intervenció musical prescindible.

Tot sumat, i amb una esporgada al text, es podria retallar tranquil·lament més de mitja hora d’espectacle i el públic ho agrairia molt, perquè els personatges no evolucionen gaire i el desenllaç de la història es fa esperar massa. Cal afegir que, tot i que el text respira comèdia, en aquest muntatge hi ha situacions que s’han pres molt seriosament i, quan arriba el final on la història esdevé tragèdia, l’efecte no té l’impacte que caldria, sobretot per la manera preciosista amb què s’ha volgut resoldre que ens va semblar totalment desencertada.

Només la interpretació de Miquel Sitjar ens va enganxar i mantenir al seient durant tota l’obra. El seu Tom, farcit de matisos, eleva a aquest advocat descarrilat a gran personatge lúcid, en perfecte equilibri entre la comèdia i el drama.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s