Més que un gag televisiu

Títol: Polònia. El musical. La independència tenia un preu
Autoria: Jordi Galceran, Jaume Buixó, Júlia Cot, Pau Escribano, Toni Soler, Joan Rufas
Direcció: Xavier Ricart
Intèrprets: Anna Bertran, Agnès Busquets, Ivan Labanda, Queco Novell, David Olivares, Bruno Oro, Mireia Portas, Xavi Serrano
Dia i lloc: Disssabte 7 de març (fins al 3 de maig) al Teatre Poliorama

Polònia

 

El novembre de l’any passat el programa de sàtira política Polònia feia el salt al teatre en format musical. Milers d’espectadors han passat pel Poliorama per veure la darrera producció dels de Minoria Absoluta, que en principi no tenia una data de sortida anunciada. Ara ja sí, fins al 3 de maig improrrogable. Tot i que segueixo fidelment el programa des del primer dia d’emissió reconec que no vaig córrer a la Rambla i els mesos han anat passant. Segurament perquè havia “pagat el preu” dels muntatges anteriors de la mateixa productora.


El primer, La família irreal, que tants mesos va estar al Teatre Victòria, no em va semblar més que un gag televisiu allargassat al qual li faltava personalitat teatral i una mica més de pressupost pel que fa a escenografia, il·luminació i utillatge tot i que el produïa Dagoll Dagom. Sí, el preu va ser la decepció. Vaig tornar-ho a intentar a l’estrena d’aquell Magical History Club que no val la pena ni recordar, només cal mencionar el poc temps que va estar en cartell al Colisseum com a mostra de fracàs. El preu va ser haver de patir com a espectadora una presa de pèl.

Per tant poques expectatives davant Polònia. El musical. Només la curiositat per la incorporació de Jordi Galceran a l’autoria em va fer acostar al Poliorama. I evidentment, aquí rau l’encert principal del muntatge. Comptar amb un dramaturg de la categoria i ofici de Galceran, amb textos com Paraules encadenades, El Mètode Grönholm o El crèdit, fa que aquesta història respiri teatre, i del professional, pels quatre costats. Si li afegim que Galceran va adaptar el musical El Rey León en la versió espanyola la cosa ja no va d’unes quantes cançons unides per una mica diàleg, sinó d’un musical de debò. Qualitat doncs en l’estructura de la peça a la que s’uneix un contingut trepidant en forma de vodevil (portes que s’obren i es tanquen, equívocs), un toc de misteri que podria evocar la pel·lícula The Prize, però sense Paul Newman, i tota la càrrega de sàtira política del programa televisiu davant un moment històric com és el procés cap a la independència. Un espectacle comercial per a tots els públics ben fet.

La bona direcció d’escena de Xavier Ricart fa que el conjunt tingui un ritme encertadíssim, on brilla la fantàstica interpretació de tot el repartiment. Cal destacar la qualitat musical d’Ivan Labanda, el sempre solvent i implacable Queco Novell i la sobrenatural actuació de Bruno Oro amb un desdoblament de personatge que deixa bocabadat.

Entre els números musicals, m’agradaria destacar la paròdia de la cançó dels pirates de Mar i Cel, que va arrencar sonors aplaudiments i riallades entre el públic durant la funció. Finalment, cal subratllar l’escenografia de Jordi Queralt, bastida a partir d’unes plataformes mòbils i un joc de pantalles, un conjunt funcional que afavoreix de manera excel·lent el muntatge.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s