Un viatge sense brúixola d’estètica visual excel·lent

Títol: Viatge al centre de la Terra (s. XXI)
Direcció audiovisual: Franc Aleu
Direcció coreogràfica: Anna Planas
Dramatúrgia: Manuel Veiga (inspirada en l’obra de Jules Verne)
Intèrprets: Mariona Camelia, Marc Elvira, Cristina Miralles
Dia i lloc: Dimarts, 28 de juliol al Mercat de les Flors

viatge al centre de la terra

Tot anava bé fins que va sonar “Money” amb la veu de Liza Minelli. Què hi feia enmig d’un espectacle basat de l’obra de Jules Verne? Perquè d’això es tracta, del Viatge al centre de la Terra, sí d’acord, versionada, portada al teatre i, com diu el títol, al segle XXI.


Evidentment, acceptem la llibertat absoluta en qualsevol creació. Ara bé, la dramatúrgia de Manuel Veiga és un poti-poti que, si als adults que teníem referències ens va semblar més incoherent a mesura que avançava l’obra, als més menuts que en realitat són el públic al qual va destinada l’obra, no sé jo si van acabar d’entendre res de la història.

Per què fer un discurs sobre els diners, l’anticapitalisme i la crida a la revolució barrejant al geni Aladí, el viatge per trobar les restes d’un avantpassat, el salt fins als temps del dinosaures i una mica de les mil i una nits? Intent d’explicar massa històries que acaba malmetent el conjunt. Llàstima, perquè la peça arrenca molt i molt bé. Espectacle sense text que impacta amb força gràcies a la projecció d’imatges en un tul darrere del qual hi ha els protagonistes . Excel·lent el muntatge audiovisual de Franc Aleu.

El viatge en aquest cas l’emprenen dues noies a la recerca d’un avantpassat (el mateix Jules Verne? Un avi remot?) que són una mica cara i creu d’una disciplina, la dansa. Mentre una ens obsequia amb dansa i música clàssiques i unes projeccions ben delicades, l’altra és tota ritme contemporani i imatge propera a Matrix. S’afegirà a la seva cerca un ballarí que els farà de guia a base de break dance. La promesa d’un espectacle de dansa, però, es va diluint a mesura que avança l’obra, ja que es balla poc i l’acció queda amagada sota l’espectacularitat de la imatge servida a ritme picat i música a voltes massa estrident.

En finalitzar Viatge al centre de la Terra (s. XXI) vaig pensar que més que un espectacle escènic havia vist un videojoc projectat a pantalla gegant. Però tampoc aconsegueix aquest propòsit perquè deixa de banda un jugador principal, el públic. I immediatament i de manera inevitable, em va tornar al cap una proposta fantàstica que em va enganxar de principi a fi: aquell S’ha acabat el bròquil dels Electrotoylets, música tradicional versionada amb electrònica, videojoc basat en llegendes i cançons populars en el qual sí que vam participar cantant per passar pantalles i poder tancar la Mostra d’Igualada del 2013.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s