Maria Rosa porta malles

Títol: Maria Rosa
Autor: Àngel Guimerà
Direcció: Carlota Subirós
Intèrprets: Albert Ausellé, Lluïsa Castell, Adrià Diaz, Jordi Figueras, Sergi Gibert, Toni Guillemat, Mar del Hoyo, Borja Espinosa, Francesc Lucchetti, Salvador Miralles, Manel Sans
Dia i lloc: Dimarts, 26 de gener al Teatre Nacional de Catalunya

maria-rosa

Aquesta és una Maria Rosa vista en perspectiva general, és a dir, des de la darrera fila de la Sala Petita del TNC. Està molt bé sortir de la zona de confort de les files reservades als crítics, perquè ens permet advertir als nostres lectors. Cal comprar entrades unes quantes fileres més endavant, sinó es perdran diàlegs perquè no entendran els intèrprets. Excepcions, dues: Lluïsa Castell i Francesc Lucchetti.

D’altra banda, la vista d’ocell ens permet posar de manifest el magnífic treball de direcció d’actors i l’efectiva concepció dels espais en les diferents situacions que signa Carlota Subirós. Gran encert en les escenes de grup, transicions impactants i una escenografia de pocs elements i força humils per potenciar la història d’uns desarrapats, perquè d’això es tracta, d’un context que mostra la vida d’uns treballadors en una mena de campament mentre construeixen una carretera.

La misèria no entén d’èpoques; la mateixa en temps de Guimerà que actualment. A nivell de contingut, és aquest el punt que ens ha fet connectar passat i present. La resta és forma, és a dir, Maria Rosa porta malles. Subirós doncs s’ha allunyat d’una proposta de tesi o amb intencionalitat i ha servit el clàssic amb una estètica contemporània.

Maria Rosa és una història tan bèstia, tan des de l’entranya que li ha demanat a la directora un to diferent dels treballs que li havíem vist, un volum i expressivitat que, de la mateixa manera que la protagonista no pot evitar encendre’s quan té prop el Marçal, el públic s’enganxa a la tragèdia. El llenguatge hi va a favor, barreja de poesia i parla popular d’uns personatges amb profunditat humana.

I dos protagonistes amb química entre ells: el fantàstic descobriment de Mar del Hoyo com a Maria Rosa, a qui seguirem de ben a prop, i la solvència de Borja Espinosa que, quan rebaixi alguns moments massa testosterònics, farà un gran pas professional amb aquest Marçal. De la resta brilla a cada intervenció la magnífica Lluïsa Castell, una Tomasa molt ben acompanyada gràcies al gran actor que és Manel Sans.

Text publicat a la revista Butxaca, febrer 2016

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s