El poder de la intriga

Títol: Port Arthur
Dramatúrgia i direcció: Jordi Casanovas
Intèrprets: Dafnis Balduf, Manel Sans, Javier Beltran
Dia i lloc: Dimecres 13 de juliol (fins al 24) al CCCB

port arthur

La veu del periodista Joan Salvat ens adverteix a l’inici de la funció que el que veurem és una dramatització d’un document que forma part de WikiLeaks. Jordi Casanovas ho ha tornat a fer: utilitzar documentació real per portar-la a escena. Primer, la declaració de Luis Bárcenas davant el jutge Ruz. Ara, la transcripció d’un interrogatori que fan dos policies a un acusat d’un crim que es va cometre a Austràlia el 1996. I no explicarem res més de l’argument.


Aquest és un muntatge de petit format i escenografia ben senzilla i naturalista, la típica taula llarga on a cada banda hi seuen els personatges. Visió de pla general que es reforça amb una pantalla per apreciar els detalls dels rostres dels protagonistes, especialment de l’acusat. Il·luminació freda de fluorescent, vestuari típic. Situació més que tòpica, sí, el policia bo i el policia dolent −que en algun moment s’intercanvien el rol− pregunten, callen, recontrapregunten i tornen a interrogar a un detingut totalment desconcertat i desconcertant perquè no recorda, o afirma que no recorda què va passar.

Quantes vegades hem vist aquesta situació a la ficció? A quantes pel·lícules i sèries i novel·les? Ara és teatre, però en realitat som conscients que es tracta d’una transcripció. Ho reforça el pròleg i l’epíleg que ens explica les conseqüències del fet, també amb veu de Salvat.

El que més m’ha fascinat de Port Arthur −un bon espectacle per representar a cada poble i ciutat dels Estats Units més que entre les nostres contrades− és la manera com Casanovas ha dosificat el text i ha gestionat el ritme per aconseguir que la dramatúrgia creixi de manera exponencial i mantingui el misteri durant tota la funció, una hora que deixa sense alè. A més, aconsegueix transmetre l’ambigüitat i la complexitat de la situació gràcies a una direcció ferma, i alhora prou desdibuixada, perquè deixa a mans del públic que decideixi si Martin Bryant, l’acusat, ho recorda tot o ens pren el pèl.

Intriga, patiment i un missatge claríssim, les armes les carrega el diable i com més fàcil sigui adquirir-les pitjor per a la societat. Gènere negre sense fissures que convenç també gràcies a les interpretacions. Pel que fa als policies Manel Sans en algun moment hauria de baixar el to per no confondre’s amb el televisiu quinqui Fajardo, mentre que a Javier Beltran li manca convicció corporal. Menció a banda per a Dafnis Balduz, un intèrpret que sempre m’havia semblat molt convencional fins aquest impressionant treball de mirada penetrant que tant glaça el cor, com mostra la innocència més pura sense pronunciar ni un mot.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s