Capital, família, tradició

Títol: Lehman Trilogy
Autor: Stefano Massini
Traductor: Carles Fernández Guia
Direcció: Roberto Romei
Intèrprets: Rubèn de Eguía, Òscar Muñoz, Santi Ricart, Jordi Rico, Jacob Torres, David Vert
Dia i lloc: Divendres 8 de juliol (fins al 31) a La Villarroel

lehman trilogy

Un espai més aviat buit, ocupat només per una sèrie de mòduls de fusta als quals els intèrprets n’hi afegeixen més, com si fossin els esglaons de l’escala social que pugen progressivament amb pas ferm. Estructura que, encarant l’inici del segle XX,  serà presidida per una butaca  que evoca el monument a Abraham Lincoln; símbol d’aquesta democràcia imperial dels homes fets a ells mateixos que és els Estats Units d’Amèrica. En conjunt i des d’una perspectiva general, una construcció que també suggereix aquell aire familiar dels tribunals de les pel·lícules i sèries americanes.

Però l’espectacle Lehman Trilogy no jutja ningú, encara que tots els presents en sentir el cognom d’aquests germans recordem la caiguda d’un dels bancs d’inversió més importants del món l’any 2008, la crisi que provocà i que encara cueja. Aquest és un dels elements més positius del text de Stefano Massini perquè deixa espai a l’espectador per pensar per ell mateix. L’autor italià ja em va impressionar amb Dona no reeducable i ara m’ha convençut del tot. Entenc perfectament que aquest text hagi estat la seva carta de presentació internacional i obtingui el favor del públic allà on es representa. Ara bé, hem de matisar que a la versió de La Villarroel se li han retallat un parell d’hores aproximadament. Llàstima perquè em vaig quedar amb ganes de més teca.

Massini fa un recorregut de més d’un segle d’història. Què entenem aquí per història? La història personal, la de la família Lehman els emigrants alemanys que van arribar a finals del segle XIX als Estats Units, com centenars de milers d’europeus, a buscar unes condicions de vida millor. Trets del caràcter de cada germà, de la seva intimitat i també història de l’evolució de la tradició jueva des del compliment estricte de les normes fins a la laxitud amb el pas dels anys, aspecte que queda totalment clar en la litúrgia dels enterraments.

Història econòmica, la de l’evolució del capitalisme primigeni fins a la salvatge màquina de fer diners i anar sempre amunt i més amunt fins al col·lapse que farà caure el sistema… per tornar a començar. Interessantíssim  el recorregut dels productes que es venen i revenen −de la matèria pura i dura (cotó, carbó, ferro) a allò més intangible (accions)− i l’evolució de les inversions en comunicació, entesa com a transport (ferrocarril, avions) o mitjans de masses (cinema o televisió). Història que també és una lliçó sobre política del segle XX amb totes les llums i ombres de la democràcia nordamericana, amb el punt de partida fonamental que és la seva guerra civil també per aquests germans. Relació íntima entre política i capital, per exemple durant la II Guerra Mundial, quan la família Lehman sempre hi és, fins i tot invertint en la bomba atòmica. I un Lehman que es converteix en el primer senador jueu de Nova York.

El text de l’autor italià ens presenta tot això i més en forma de monòlegs que els intèrprets ofereixen de manera brillant (Rubèn de Eguía, Òscar Muñoz, Santi Ricart, Jordi Rico, Jacob Torres i David Vert). El públic nota com una espècie de pacte entre diables, potser els moments de coreografia de moviment més frenètic ho accentuen, com si realment es tractés d’una relació fraternal sense fissures. Només per aquesta comunió l’espectacle ja és més que recomanable. Roberto Romei és el responsable d’aquesta direcció marcada per la sobrietat formal −escenografia molt ben resolta de Roger Orra igual que la il·luminació− i l’exquisidesa pel que fa a la feina dels actors, amb algun detall molt bonic com el recurs per representar el moment de la mort. A aquest conjunt, el director hi afegeix la justa atmosfera de comicitat que ajuda a digerir la informació i fa que l’espectador es pugui identificar a nivell més personal amb els protagonistes, fins que evidentment ens decebran. És impossible destacar una individualitat,  més aviat cal remarcar que cada intèrpret compta amb alguna escena brillant. Recordo especialment a David Vert (Philip) quan repassa les dotze candidates a esposa, i a Ruben Eguía (Robert, fill de l’anterior) enfilat a la butaca en ple èxtasi, com si fos el Leonardo di Caprio d’aquell llop de Wall Street, en un discurs sobre la gran mentida del consumisme de l’american way of life d’una vigència aclaparadora.

Aquest ha estat un dels millors muntatges de tot el que he vist durant aquest Grec 2016. Desitgem que torni en temporada i faci gira arreu. Si no és demanar massa també es podrien plantejar fer la producció sense escatimar text. Hi tornaríem segur.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s