Brillant text anti sistema per al primer monòleg de Clara Segura

Títol: Conillet
Autora: Marta Galán
Traducció i adaptació: Marc Martínez
Direcció: Marc Martínez
Intèrpret: Clara Segura
Dia i lloc: Dimecres, 3 d’agost al Teatre Romea
conillet

Marta Galán va escriure El Conejito del tambor Duracell fa deu anys, un text que el 2007 va donar lloc  a Melodrama/2007, protagonitzada per Santiago Maravilla i exhibida a les esquerdes alternatives de l’escena. L’any passat, Marc Martínez l’adaptava una altra vegada convertint-la en Conillet.  Aquesta producció de Bitò va estrenar-se a Temporada Alta, després va arribar al Lliure, ha fet gira per alguns indrets de Catalunya i aquest Grec s’ha representat al Romea.  Clara Segura, que n’és la protagonista, va merèixer diferents premis per aquesta interpretació, entre ells el de la Crítica.

Sense cap mena de dubte, el primer monòleg de Segura és un treball interpretatiu rotundament excel·lent. La direcció de Marc Martínez ens presenta una nova faceta de l’actriu, molt més física del que l’havíem vist fins ara. Segura modula el personatge i el tempo del text a plaer, captant l’atenció de l’espectador fins i tot abans de pronunciar cap paraula. A partir de la primera frase, ja no ens deixa anar. Cal remarcar també pel que fa a la interpretació, la vessant còmica que, en algun instant, ens va recordar aquella sornegueria tan pròpia de Rosa Maria Sardà.

Podríem acabar aquí l’article afegint que l’adaptació de Martínez i la direcció que fa del text és convincent. Pel que fa a l’aspecte més formal, s’opta per una escenografia ben maca d’Alejandro Andújar, lluminosa i  presidida per un enorme tub, que ens va semblar molt idònia per evocar un sistema que et xucla com si fos una aspiradora gegant i et fa passar a través seu i conformar-te sense pràcticament dret a rèplica.

Però seria molt injust amb Marta Galán, una autora que, per fi, ha entrat al circuit comercial. I ho ha fet, paradoxalment, amb un text anti sistema. Celebro que el públic del Romea tingui la possibilitat de conèixer l’escriptura d’una de les ànimes de La Vuelta, aquella companyia que vam gaudir a finals dels 90. Ella era la dramaturga i directora d’aquest col·lectiu format també per Xavier Bobés, Núria Lloansi i Mireia Serra. La Vuelta fou un projecte curt però intens,  a partir del qual tots han seguit trajectòries artístiques més que notables.

Conillet és fidel a la seva manera d’escriure i entendre el teatre, per tant Marc Martínez n’ha fet un bon treball de traducció i adaptació, sembla que molt a la vora de l’autora. Escenes curtes i aparentment banals, referències a la cultura de masses, vida quotidiana on es desenvolupa alguna tasca rutinària com per exemple cuinar, protagonistes del món real que s’expressen en un llenguatge directe sovint repetint la mateixa frase que pot incloure insults  per apartar-se d’allò més políticament correcte.

Sota aquesta capa superficial les paraules s’han triat al detall, hi ha tones de lectura i reflexió, destil·lació de voracitat filosòfica a través de l’escena i qüestionament dels fonaments del sistema capitalista en el qual vivim, en ocasions engaltant a l’espectador cites d’autors de diferents èpoques  de forma tan natural com qui diu la llista d’anar a comprar. Estil que respira proper al del creador Rodrigo García, barrejant instants poètics amb escenes grolleres, desafiant el públic a través de l’humor negre o les situacions de naturalesa contradictòria.

En aquest monòleg la protagonista és una dona treballadora que dedica la major part de la seva existència a l’educació dels fills a base d’un entrenament físic i intel·lectual ideat per ella. Sí, Marta Galán fa un text sobre una mare. Però aquesta mare és el personatge que escull per denunciar la situació que pateix qualsevol persona que ha de tenir cura d’una altra fins el punt que al final d’un dia li resten per a ella poc més de 10 minuts . És a dir, que també podria ser un home que es fa càrrec dels seus pares o dels seus fills. Ara bé, en el context de patriarcat que vivim, és lògic que l’autora hagi escollit una dona ex machina per criticar i posar més en evidència que normalment som les destinades pels segles dels segles a tenir cura dels altres. A més, entre molts altres matisos, el fet que sigui mare també entra en contradicció amb una estructura social en la qual l’índex de natalitat cada cop és més baix. Bona manera per disparar contra un sistema públic hostil i en procés de desmantellament que deixa a l’esfera privada la resolució del dia a dia i no ofereix pràcticament cap ajuda real per tirar endavant.

La tria de lectures de tot tipus per als fills té un objectiu  molt concret, que siguin “criatures preparades de ben petits per la competició i el pillatge, per aguantar el que calgui per la resistència i l’ataràxia”. En definitiva que siguin indiferents. Des de llibres d’autoajuda, lideratge i supervivència física per al nen de 8 anys (que als 10 es llegirà les obres de Nietzsche) a les aventures de Jules Verne per a la nena de 5. Crítica al sistema educatiu uniformitzant i a la macdonalització de la cultura i el coneixement.  Aquesta mare cada dia els inculca també  que la vida no té res a veure amb la feina i que vol follar i ser feliç. Qüestionament demolidor  d’un sistema de treball alienant que despersonalitza l’individu, en un context de mitjans de comunicació als quals insulta directament per menystenir la capacitat organitzativa i el dret a la vaga dels treballadors.

Galán, a través d’aquest text també planteja per què les persones es fan miques “com puré de patates Maggi” amb el recurs al que anomena “el joc del mesquí” amb una sèrie de regles per entendre aquesta actitud. L’autora ens ensenya una de les seves constants a l’hora d’escriure, l’atenció al significat profund  de les paraules que la protagonista només li explicarà a la seva gossa, ésser importantíssim en la seva existència.

El millor de la història és que, lluny de presentar un retrat amarg, desprèn ironia i bon humor gràcies a un sol personatge complex i de ritme de vida trepidant que desitja morfina… i descansar. Una femella enamorada,  ben disposada com una ofrena per al seu home absent que també sembla un altre ésser per a cuidar.

Conclusió: era això i així  l’alliberament de la dona?

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s