Un passeig que escolta a consciència els invisibles

Títol: Plácido Mo #Terrassa
Idea original i direcció: Magda Puig
Assessorament artístic: Judith Pujol i Ricard Soler
Grup Andana: Nino Gogockhia, Pere P. Martínez, Mercedes Cáceres, Itam Bidiar
Dia i lloc: 30 de setembre Festival TNT

placido-1placido-2

 

 

 

 

 

Plácido Mo #Terrassa, el debut com a creadora de l’actriu i grafista Magda Puig, acompleix amb les expectatives que teníem després d’haver-ne informat en prèvia  a Recomana.cat i, sobretot i el més important, és honest amb l’objectiu que s’havia proposat: donar veu i presència a les persones sense sostre que viuen al nostre voltant i sovint són ignorades, no només a les grans urbs com Barcelona sinó també a ciutats mitjanes com Terrassa. I ha estat precisament gràcies al Festival TNT, que ha tingut lloc el procés de producció i d’estrena de l’espectacle.

Aquest recorregut escènic, intervenció artística o performance passejadora per dir-li d’alguna manera, manlleva el nom del compte de twitter @Placido_Mo (Plácido Moreno) gestionat per diferents persones que han viscut o viuen al carrer, i, a més, afegeix al projecte el concepte de l’espai. Ara ha estat a Terrassa però es podria fer (i s’hauria de fer) a altres indrets. Puig ha estat durant mesos en contacte amb diferents usuaris de l’alberg l’Andana, el centre d’acollida d’emergència de l’Ajuntament de Terrassa. Fruit de les seves converses i temps compartit, ha concebut aquest espectacle itinerant que es fa en grup darrere d’un guia com si es tractés d’una ruta turística.

Durant la passejada per la ciutat, que ens va recordar aquell Cargo Sofia-Barcelona dels Rimini Protokoll, els que la coneixen la redescobriran i els nouvinguts com jo la viuran a través d’un punt de vista totalment diferent de l’habitual, perquè són les experiències de dos homes (Pere i Itam) i dues dones (Mercedes i Nino) la base de la tria dels espais per on se circula i el motor de la dramatúrgia. Puig deixa petites pistes en forma d’objectes i també figures de color groc ben llampant per obrir els ulls als més despitats. Especialment ben trobat l’ús recurrent d’una catifa per deixar ben clar que “la república independent de casa meva” per a molta gent és el carrer pur i dur.

L’artista ha sabut construir l’atmosfera necessària perquè l’espectador s’endinsi a la història dels quatre protagonistes gràcies a l’ús dels auriculars. En escoltar les seves veus, a més de potenciar l’aspecte de teatre documental ens ha relacionat íntimament amb cadascun d’ells i, alhora, ens ha fet sentir en certa manera l’aïllament que pateixen respecte la resta de la societat. Una amarga sensació que Puig intenta endolcir amb una escena final esperançadora i de celebració col·lectiva.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s