Deixeu-vos posseir per Sixto Paz

Títol: Dybbuk
Autor: Jan Vilanova Claudín
Direcció: Pau Roca
Intèrprets: Víctor Pi, Patricia Bargalló, Pau Roca
Dia i lloc: 9 de febrer a la Sala Beckett

Dybbuk Victor Pi

Sinopsi
Darrere de Dybbuk, nom d’un esperit maligne que segons la tradició jueva té la capacitat de posseir persones, hi trobem la fascinant biografia de l’escriptor francès Romain Gary. Autor prolífic i notablement reconegut, sobretot a França, Gary va convèncer el seu nebot d’abandonar la seva pròpia identitat per assumir la de l’escriptor Émile Ajar. En realitat, Ajar no va existir mai. Només era un pseudònim que Gary emprava per signar novel·les d’èxit i, sobretot, per ordir una de les mistificacions literàries més increïbles de la història.

Crítica:

La companyia Sixto Paz torna a jugar amb la realitat i la ficció, amb la vida que tenim i la que voldríem, amb qui som i com som per als altres. El protagonista de Dybbuk és l’escriptor francès Romain Gary; un cop més, per tant, la constant presència de la literatura. Jan Vilanova signa un text magnífic de protagonista psicològicament complex al voltant del qual pivoten la resta de personatges, tots de traç ferm. La direcció de Pau Roca de seguida transporta el públic a un univers al límit entre el món real, els noms i pseudònims possibles i la imaginació. En aquest sentit, el treball de moviment, especialment de Patrícia Bargalló, és clau.

Ara bé, l’actriu destaca per la doble interpretació de les dones de la peça, que són antagòniques: d’una banda, la mare exigent i castradora; i, de l’altra, la parella de Gary, l’actriu Jean Seberg, somrient en públic i fràgil a la vida íntima. Bargalló es transforma sense estridència oferint un dels treballs més complets de la seva carrera. Però no és l’única interpretació reeixida del muntatge. Pepo Blasco, impertorbable i al mateix temps atapeït de matisos tant si és periodista, editor o company de la mare. Pau Roca convenç amb l’enèrgic Paul, o Emile, perquè també hi ha desdoblament. Tots són el llenç del camaleó Victor Pi, que enganxa amb tots els colors i evoluciona fins a l’esclat final, quan la bèstia toca fons.

La posada en escena és de pocs elements però efectius. Gran encert la pissarra que a mesura que és guixada assoleix tot el sentit. Impecable ús de l’audiovisual, a través del qual coneixem els veritables protagonistes amb fragments de documentals. Inquietant i adient il·luminació, l’oscil·lació de la qual casa totalment amb la foscor, el desequilibri i la fragilitat dels personatges d’aquesta història.

Deixeu-vos posseir per aquest frau teatral. Gaudireu d’un bon espectacle, que us donarà també conversa i reflexió quan sortiu de la Sala Beckett, i coneixereu una d’aquelles històries on, mai més ben dit, la realitat supera la ficció.

Article publicat a Butxaca (febrer de 2017)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s