Ibsen, dinamita íntima

Títol: L’ànec salvatge
Autor: Henrik Ibsen
Adaptació: Marc Artigau, Cristina Genebat, Julio Manrique
Direcció: Julio Manrique
Intèrprets: Andreu Benito,Ivan Benet,Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas,Jordi Llovet,Lluís Marco, Carles Pedragosa i Elena Tarrats
Dia i lloc: Dijous, 2 de març (fins al 9 d’abril) al Teatre Lliure

 

La relació entre l’obra d’Ibsen i la nostra tradició teatral és prou fluïda i habitual. Impossible oblidar algunes lectures i relectures dels grans clàssics de l’autor noruec: l’espectacular Peer Gynt signat per Calixto Bieito o Stockmann, la versió íntima d’Un enemic del poble de Les Antonietes. També hem hagut de suportar algun daltabaix com aquell Quan tornem d’entre els morts dirigit per Ferran Madico o la versió de Magda Puyo i Carles Mallol d’Espectres. És així, amb aquesta varietat d’experiències, que ens hem aproximat a L’ànec salvatge, mai representada en català, i que ha significat el debut de Julio Manrique en la direcció d’una obra d’aquest autor.

Escrita el 1884 justament després d’Un enemic del poble, Ibsen torna a enfrontar-se amb la veritat, en una història simbolista on l’ànec representa l’autoengany. Si a “l’enemic” es qüestionava l’esfera pública i la relació entre política, premsa i la suposada raó de la majoria, ara l’objectiu és l’esfera privada i íntima. Ibsen introdueix en aquesta obra el concepte de “mentida vital, que tots necessitem per fer la vida suportable. Així, les relacions d’amor, d’amistat i familiars hauran de sotmetre’s a una pretesa puresa de l’idealisme. Sacrifici de la innocència i tragèdia majúscula. Context de societat industrial positivista fascinada per un invent com la fotografia, que es vol elevar a art i alhora a ciència.

L’adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Manrique és totalment respectuosa amb l’original i les llicències que es permet, com ara el casament del principi, afavoreixen el llustre i actualització de la història, que de manera molt encertada es planteja atemporalment. El llenguatge ibsenià aquí és sec de sintaxi, allunyat dels discursos de sentències més ampul·loses del doctor Stockmann. La dramatúrgia ho reflecteix perfectament amb l’ús d’una parla col·loquial, la de l’àmbit més domèstic.

Sens dubte, la carrera de Julio Manrique com a director fa un salt important amb aquesta peça. L’èxit que va significar El curiós incident a mitjanit s’amplifica amb el repte de convèncer amb un clàssic d’un calibre de contingut i durada sensacionals, i del qual el públic no té cap referent. El resultat és rotundament excel·lent perquè, com en una maquinària perfectament programada, tots els elements funcionen.

Des d’una perspectiva més formal l’espai escènic dissenyat per Lluc Castells transmet l’ambient nòrdic i la profunditat d’una manera enginyosa i que també mostra les entranyes del Lliure. La il·luminació de Jaume Ventura és ideal en els canvis d’acte i per reforçar la calidesa d’algunes escenes on els sentiments es disparen. En aquest sentit, la construcció de l’espai sonor i la música en directe de Carles Pedragosa és magnífica, fins el punt de funcionar com un personatge més donant-li una personalitat a tot el muntatge que el públic difícilment oblidarà. Aquest cop no és recorre a l’audiovisual, al que tan acostumats ens tenen els muntatges de La Brutal, fet que dota d’una potència extraordinària tot allò que el públic no veu, però pot imaginar, i que coincideix amb els fets més punyents de l’espectacle.

En conjunt, s’hi reconeix la personalitat de Manrique i el seu equip i influències europees com la d’Ivo van Hove. Ara bé, aquí el fred del vent del nord ve del cor i això s’aconsegueix amb les interpretacions. Impactant descobriment el de la jove Elena Tarrats que personifica la innocència de forma majúscula, igual que Laura Conejero broda Gina com la dona pràctica que és qui en realitat porta el pes en l’àmbit privat, tant al model clàssic d’opinió pública, al text d’Ibsen i a escena. Tanca el repartiment femení una Miranda Gas que continua prodigiosa en el cant i convincent amb la dona de passat qüestionable en aquella societat.

Pel que fa als personatges masculins la relació entre Pablo Derqui (Gregor) i Ivan Benet (Hialmar) és un dels duels actorals més durs i sincers que hem vist en molt de temps. La manera com Manrique ha interpretat i dosificat els seus tempos, personalitats i reaccions és meravellosa. Encara que el duet s’emporti bona part del protagonisme, hem de fer menció al pletòric Andreu Benito, al ben travat cinisme de Jordi Bosch i a l’Ekdal fràgilment entranyable de Lluís Marco.

L’ànec salvatge és dinamita íntima. I és precisament en aquest sentit, el de la vida estrictament privada, on la vigència del text ens pot resultar molt més propera del que ens sembla a priori. Tots podem reconèixer que la “mentida vital” sovint és necessària per sobreviure en les relacions. Però alhora, i més en una societat com l’actual completament mediatitzada, anhelem la veritat amb ànsia. Ibsen ens tornar a enfrontar a les contradiccions humanes amb un muntatge colossal.

Article publicat a Butxaca (març 2017)

Advertisements

Un pensament sobre “Ibsen, dinamita íntima

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s