Humor negre per dessacralitzar la mort

Títol: La Calavera de Connerama
Autor: Martin McDonagh
Traducció i adaptació: Pau Gener
Direcció: Iván Morales
Intèrprets: Pol López, Marta Millà, Oriol Pla, Xavi Sáez
Dia i lloc: 19 de setembre de 2017 a La Villarroel

Irlanda rural, humor negre, crueltat domèstica i desafiament a la tradició: ingredients de la personal dramatúrgia de Martin McDonagh, que va saltar a la fama internacional amb l’òpera prima La Reina de Bellesa de Leenane (1996). Ara La Villarroel presenta La Calavera de Connemara, una barreja de trhiller i comèdia esbojarrada de llenguatge barroer que se’n riu del mort i de qui el desenterra a mans d’Ivan Morales.

El director signa un treball de ritme precís, perquè acció i moments de suspens estan perfectament traçats i els canvis d’escena són fluïts i segueixen atrapant el públic. Morales també la clava amb la caracterització dels personatges; tasca gens fàcil perquè McDonagh és un gamberro i ronda pels trets més grotescos i l’emoció íntima, gairebé imperceptible, d’uns individus pràcticament antisocials.

Per això cal subratllar el treball de conjunt d’un repartiment còmplice, on indiscutiblement brillen el duet Pol López (Mick) i Oriol Pla (Mairtin). Cos cansat de peus arrossegats i treball més madur el primer, davant la hiperactivitat física i la disbauxa de la xerrameca del segon. Borratxera interpretativa que culmina amb un duel clownesc a ritme de Sinead  O’Connor, el moment culminant de l’espectacle que va arrencar l’aplaudiment espontani del públic. Els dos actors demostren que actualment són un gran valor dalt de l’escenari, i més, acompanyats de dos secundaris rics de matisos com Marta Millà (Maryjohnny) i Xavi Sáez (Thomas).

Pel  que fa a l’espai escènic, Marc Salicrú ha concebut una escenografia dinàmica que imagina Connerama com un llogarret d’ambient tan bucòlic com opressor gràcies a l’omnipresència de la gespa, que sembla que cobri vida amb la il·luminació de Sylvia Kuchinow.

La Calavera de Connemara s’allunya de l’estàndard de comèdia insubstancial i sap combinar l’humor més pla, fins i tot ofenedor, amb una mena d’humanitat entranyable i uns diàlegs d’argumentació racional, cosa que la converteix en un espectacle original que, finalment, desafia a l’espectador sobre el significat d’un grapat d’ossos.

Article publicat a la revista Butxaca (setembre 2017)