Curar la humanitat

Títol: El metge de Lampedusa
Autor: Pietro Bartolo i Lidia Tilotta
Dramatúrgia i adaptació: Anna Maria Ricart
Direcció: Miquel Gorriz
Intèrpret: Xicu Masó
Dia i lloc: 14 d’octubre a l‘Espai Lliure

Si no existís, Pietro Bartolo (1956) seria un d’aquells personatges que el bon dramaturg vol inventar. Xicu Masó quedà fascinat en descobrir-lo a Llàgrimes de Sal (2016) de la periodista Lidia Tilotta i el mateix Bartolo,  i ha decidit pujar-lo a escena en una magnífica adaptació d’Anna Maria Ricart. Potser sense haver-ne estat del tot conscient, l’actor i director contribueix a una de les màximes del doctor italià “vull que el meu missatge arribi”.

Aquest fill de pescador que fa gairebé trenta anys exerceix de metge a l’illa on va nàixer, ens arriba  com la veu de la fraternitat universal i el compromís diari davant una tragèdia humanitària demolidora. Un home que −des del seu ofici i des de la tradició immemorial de la Llei del Mar, que obliga a salvar qualsevol persona que s’estigui ofegant−  lluita constantment per la vida i la dignitat de milers de migrants que arriben a les portes d’aquesta Europa hostil.  Persones que tenen un nom i una vida que ell es nega obstinadament a oblidar, que no són cap xifra, malgrat que és Pietro Bartolo, el metge de tots, qui va comptar els 368 morts del gran naufragi l’octubre de 2013.

Per tant, aquesta és una proposta escènica incòmoda, valenta i que demostra la necessitat d’un teatre compromès amb la realitat política i social que vivim. L’acció transcorre en el petit dispensari asèptic on el doctor ens narra també els seus orígens, un espai  que prendrà vida a base d’algun objecte símbol com la manta tèrmica o projeccions d’imatges on destaca la infinitat de la mar, realitat indissoluble de vida i mort.

El metge de Lampedusa és un monòleg  de petit format i profunda humanitat gràcies a la interpretació de Xicu Masó, que fuig de l’artifici i del personalisme buit. La direcció escènica de Miquel Gorriz es basa en el ritme quotidià d’una calma illenca violentament interrompuda pel crit d’ajuda. És des d’aquest batec que l’espectacle fa trontollar emocionalment l’espectador i el convida a la reflexió sobre un tema que als mitjans de comunicació oscil·la entre la urgència d’un accident puntual i la indiferència del pas del temps.

Article publicat a Butxaca (octubre de 2017)