Notes de Grec / 7: La insuportable traïció de la mare

EL TESTAMENTO DE MARÍA

 

El director de cinema Agustí Villaronga debuta al teatre −i signa també l’adaptació− del text de Com Tóibín El Testamento de María, novel·la publicada l’any passat que parteix del monòleg teatral del mateix autor escrit i estrenat a Dublín el 2011. Una peça que té com a eix central la figura de la mare de Jesucrist concebuda des d’una perspectiva molt similar a la que va adoptar José Saramago en la seva novel·la O Evangelho Segundo Jesus Cristo (1998), és a dir, ficcionar figures fundacionals de la cultura occidental des d’un punt de vista secular.

Una revetlla per a la més encisera

Títol: À la ville… de Barcelona
Creació i direcció: Joan Ollé
Intèrprets: Joan Anguera, Ivan Benet , Marta Betriu, Laura Guiteras, Oriol Genís, Enric Majó, Victòria Pagès i Jordi Vidal
Músics: Joan Alavedra, Eduard Altaba, Salvador Boix, Oriol Camprodon-Montserrat Margalef, Jerôme La Voix-Clara Luna i Xavier Maureta-Ahmed Al’Tortahad
Dia i lloc: Dijous, 10 d’octubre (fins al 3 de novembre) al Teatre Lliure

 

Fa deu anys Joan Ollé ens convocava a la plaça pública de Peter Handke amb L’hora en què res no sabíem els uns dels altres, una àgora silenciosa de moviment preciosista i impactant record. Ara, armat amb la Paraula ens retorna aquella plaça convertida en cafè i quiosc d’orquestrina per regalar-nos una revetlla barcelonina d’aquelles de bombetes de color. Escena on música i text es confabulen per fer un viatge a l’educació sentimental de molts barcelonins d’origen i altres d’adopció.

La necessària escena de l’honestedat

Títol: Un trozo invisible de este mundo
Autor: Juan Diego Botto
Direcció: Sergio Peris Mencheta
Intèrprets: Juan Diego Botto i Astrid Jones
Dia i lloc: Dijous 12 de setembre (fins al 29) al Teatre Lliure

Deia Juan Diego Botto en la presentació del seu espectacle a la premsa, que el Lliure era un dels seus referents teatrals inqüestionables i citava Puigserver, Homar, Pasqual i Lizarán i la impressió que li va fer veure els seus treballs. Debutar a Barcelona en aquesta casa era un repte i alhora un somni. Vistes les reaccions, sent conscients que era la nit de l’estrena, la realitat probablement ha superat el seu somni perquè pràcticament la totalitat del públic de la Sala Fabià Puigserver es va posar dempeus al final de la funció aplaudint a cor què vols. Èxit doncs per a un muntatge que ja venia de Madrid i altres ciutats de l’Estat avalat pel públic i la crítica.

L’apoteosi de l’alegria absoluta

Títol: Els feréstecs
Autor: Carlo Goldoni
Direcció: Lluís Pasqual
Intèrprets: Laura Aubert, Andreu Benito, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pol López, Carles Martínez, Xicu Massó, Rosa Renom, Boris Ruiz, Rosa Vila
Dia i lloc: Diumenge 27 de maig (fins al 16 de juny) al Teatre Lliure 

Què? (?) Ja s’ha acabat? (!)  I el casament? (!!) En volíem més, ahir al Lliure en fer-se el fosc final a la Sala Fabià Puigserver. Immediatament començàvem a aplaudir amb el mateix entusiasme que la resta d’espectadors que l’omplien fins a la bandera. Dels espectacles vistos aquesta temporada, tant dels que hem escrit com dels que no, només hem rigut de valent i molts camins amb aquestes bestiotes. Cor content, amunt i crits!  No ens estranya gens que hagi prorrogat, atenció, fins al 16 de juny.

Relacions que tallen la respiració

Títol: Blackbird
Autor: David Harrower
Direcció: Lluís Pasqual
Intèrprets: Jordi Bosch i Bea Segura
Dia i lloc: 30 de gener (fins al 10 de febrer) al Lliure de Gràcia www.teatrelliure.com 

Llum de sala per a una escena que transcorre en un pseudo soterrani d’una empresa on els treballadors acostumen a anar a menjar. Mostra de la deixadesa quotidiana, la brossa és l’element escenogràfic a la vista de l’espectador. Deixalla externa que embolcalla una trobada on també aflorarà tota la merda interna de dos personatges que fa quinze anys que no es veuen, Ray i Una, que van mantenir una relació íntima quan ell tenia 40 anys i ella 12.

Anna Lizaran: “La gente que estamos vinculados al teatro de alguna forma ya respiramos más a la izquierda”

Avui és dia de dol al Teatre. El nostre record i agraïment per La Lizaran,  la immensa actriu i la persona que tan amablement  ens va dedicar el seu temps. Entrevista publicada al número 72 de la revista Artez l’abril de 2003 amb el titular “El Lliure es una cosa muy importante para mí. Todo lo he hecho allí”

Confieso: Anna Lizarán es mi actriz favorita, así que fuera elogios, sólo darle las gracias por tantas emociones y cosas aprendidas. Hablamos con ella en estos días en que el teatro catalán anda revuelto por el futuro del Lliure, del cual ella es fundadora. Acaba de terminar allí Retorn al Desert de Koltés, y dos días después iniciaba la reposición d’Escenes d’una execució, montaje con diversas nominaciones a los Max y por el que ha recibido el Premio Butaca como mejor actriz. Habla suavemente pero su contundencia no da lugar a dudas. Está en un momento en que se plantea un respiro para reflexionar sobre el Lliure, sobre su futuro como actriz, sobre su vida.

Teresa Ferré, Barcelona

Anatomia d’un centaure coix

Títol: La rara anatomia dels centaures
Autor: Miquel Àngel Riera
Dramatúrgia i direcció: Pere Fullana
Intèrprets: Sergi Baos, Maria Bauçà, Aina Calpe, Antònia “Nies” Jaume, Carles Molinet
Dia i lloc: 15 de novembre (fins al 18) a l’Espai Lliure de Gràcia http://www.teatrelliure.com

Un espai mental que no és enlloc, una dolça il·luminació que ens transporta a un univers de clarobscurs, una platja de fina sorra on s’escola el so del mar i l’univers de l’escriptor balear Miquel Àngel Riera (1930-1996), l’obra del qual puja per primer cop a un escenari gràcies a la veterana companyia Iguana Teatre. Un dels seus fundadors, Pere Fullana, signa la dramatúrgia i direcció d’aquesta peça, segurament un sincer homenatge a qui fou còmplice de batalles culturals. El muntatge teatral correspon al volum de contes La rara anatomia dels centaures (1979), debut en el relat que continuà amb Crònica lasciva d’una decadència (1995), llegat d’un autor que també conreà la poesia i la novel·la i que ha estat reconegut tant per la crítica com pels lectors.
Portar a escena l’obra d’un escriptor tan complex com Riera dóna com a resultat, ja d’entrada, un espectacle per a paladars teatrals exquisits. Pere Fullana ofereix les narracions de manera que s’enllacen una amb l’altra sense donar cap referència, mancança de cara a un públic no especialitzat, que hauria agraït per exemple, una projecció a la pantalla amb el títol de cadascun dels sis contes en qüestió -dels catorze que conformen el llibre- per apreciar millor la individualitat de cada relat en el transcurs de la globalitat de la peça.

Teatre d’idees, ironia i intèrprets en estat de gràcia: imprescindible

Títol: Pàtria
Autor i director: Jordi Casanovas
Intèrprets: Marcel Borràs, Àlex Casanovas, Lluïsa Castell, Francesc Orella, Fermí Reixach i Rosa Vila
Dia i lloc:  17 d’octubre (fins a l’11 de novembre) al Lliure de Gràcia www.teatrelliure.com

Sí. Pàtria tracta de la possibilitat que un candidat independentista guanyés les properes eleccions i Catalunya esdevingués un estat. No. Aquest no és un muntatge oportunista, ja que el text s’ha gestat durant anys. Que Jordi Casanovas n’ha fet canvis a partir dels esdeveniments actuals per algunes de les referències i que la realitat pot superar la ficció encara que fa uns mesos semblés impossible és evident. Però Pàtria és molt més que això, perquè el seu autor mostra maduresa i complexitat, allunyant-se del maniqueisme i posant de manifest moltes qüestions que generen debat.