Marcant la diferència respecte l’anterior, el Romea enceta enguany la temporada amb una comèdia d’èxit. Estrenada a França el 1994, portada al cinema pel mateix equip –el duet de dramaturgs i intèrprets Agnès Jaoui i Jean Pierre Bacri– i traduïda a diferents idiomes, ara per primer cop al català, Un aire de família suposa també el debut com a director, molt encertat, de l’actor Pau Durà. Un espectacle que té el favor del públic –la funció que hem assistit era de les de platea plena– i que apunta a ser dels més vistos de la temporada actual gràcies al repartiment escollit.
Fa 20 anys s’estrenava a Barcelona Roberto Zucco, obra pòstuma de Bernard-Marie Koltès (1948-1989) dirigida per Lluís Pasqual i amb Eduard Fernández com a protagonista. Un muntatge que quedà en la memòria teatral dels qui el van veure per l’impacte que causà. A l’estrena al Romea els espectadors es dividien entre aquells que tenien un referent i la resta, entre els quals ens hi comptem, que igual que l’equip de Julio Manrique ens hem estrenat amb aquest tràgic personatge, esdevingut mite de la dramatúrgia contemporània del segle XX, un text que impressiona per la construcció del personatge, la poètica de la paraula i el domini de l’escriptura de monòlegs i aparents diàlegs que signa l’autor.
Persistents aplaudiments, algunes ovacions i bona part dels assistents dempeus al final de l’estrena de El diccionario, espectacle no programat al Romea, però que a causa de la suspensió de Forests de Calixto Bieito arriba del Teatro de la Abadía, després posar-se crítica i públic a la butxaca. Bona elecció del director artístic del Romea, Julio Manrique, que ens dóna l’oportunitat de gaudir de teatre madrileny amb un muntatge que hauria d’esgotar cada vespre les entrades per diversos motius, el principal dels quals és la magnífica interpretació que fa Vicky Peña de Maria Moliner (1900-1981), l’autora del Diccionario de uso del español convertida en fascinant personatge teatral per Manuel Calzada Pérez.
El Romea encara la tardor amb una proposta que es mereix el favor del públic, Oleanna de David Mamet, estrenada el 1992. Un text que de fons planteja la impossibilitat de la comunicació entre dues persones situant l’acció en la relació entre un professor universitari i una alumna que ha suspès un treball. Qui no ha tingut un professor que predicava un ensenyament lliure i oposat a l’ortodòxia però a l’hora de la veritat només oferia la seva pròpia bibliografia com a eina per a superar l’assignatura? Qui no ha tingut una alumna només interessada en obtenir un aprovat encara que no hagi entès res de la matèria impartida? Continua llegint
Notes d'escena. Crítica teatral 