MEDEA

INTENSITAT INTERPRETATIVA I SOBRIETAT FORMAL
Títol: Medea
Adaptació: Lluís Pasqual i Alberto Conejero
Direcció: Lluís Pasqual
Intèrprets: Emma Vilarasau, Andreu Benito, Roger Coma, Joan Sureda, Joan Farssac/ Guim Luque, Arià Campos/ Pau Trujillo
Dia i lloc: Teatre Lliure fins al 12 de maig

La foscor i el buit marquen el camí cap a la gola del llop, aquesta tragèdia majúscula que és Medea, segona aproximació de Lluís Pasqual al mite que va dirigir el 1979 amb Núria Espert de protagonista. Segurament més d’una generació té en Espert la seva Medea; la d’ara, la nostra, serà sens dubte Emma Vilarasau.

Medea és una de les apostes fortes d’aquesta temporada del Lliure i d’entrada té més d’un al·licient per atreure el públic: la protagonista, la versió a partir de les obres d’Eurípides i Sèneca que signen Alberto Conejero i Lluís Pasqual directa al moll de l’os i d’una hora de duració i la concepció escenogràfica.

La sala Fabià Puigserver ens torna a mostrar la seva versatilitat. Canvi de disposició dels espectadors i una mena de caixa negra gegant presidida per una pantalla immensa. No representa cap novetat en una proposta estètica actual, que també té com a recurs espectacular la pluja, però s’ha de reconèixer que és una posada en escena molt favorable a la història igual que la música escollida, que inclou des de Metallica o Queen a Purcell. La sobrietat de l’espai es fon amb un vestuari també negre, excepte el dels dos nens, per potenciar l’ambient tràgic i alhora centrar l’espectador en el més important del muntatge: la paraula.

Andreu Benito és un Creont d’equilibri convincent també quan és un espectador més, mentre Roger Coma ha dibuixat un Jasó fermament discret. Tots dos secundaris d’Emma Vilarasau, qui arrenca en un estat d’ira que mantindrà fins al final a base d’extenuació física i psicològica. Una entrega poques vegades vista en un escenari. Des de l’inici el públic s’enganxa perquè és com si talment s’introduís en el pensament d’aquesta reina estrangera que veu com se l’expulsa sense pietat ni dret a rèplica. Medea, però, no ho consentirà i gràcies a la seva intel·ligència i l’impuls a base de ràbia i dolor, ordirà la revenja que culmina en l’infanticidi.

No és el primer cop que Emma Vilarasau interpreta una mare que mata els descendents. Ja ens va colpir aquella Nela de La infanticida, monòleg dramàtic en vers de Víctor Català que va interpretar el 2009 al Romea. Amb Nela vam empatitzar amb la seva decisió, però Medea continua plantejant-nos un incògnita que dos mil anys després encara ens resulta incomprensible i inquietant. Aquesta adaptació, però, té l’encert de potenciar altres aspectes que ressonen actuals convertint l’espectacle en una proposta molt recomanable per deixar-se fascinar per l’eternitat de la tragèdia com a gènere teatral.