Segona jornada a Fira Tàrrega. Són les deu del matí i trobem els carrers deserts. Arribarà al llarg del dia el públic? O la diada nacional li restarà ambient a la fira de carrer per excel•lència? Continua llegint
És dijous i d’aquí a tres hores quedarà oficialment inaugurada l’edició d’enguany de Fira Tàrrega. Poc ambient pels carrers: només públic local i, sobretot, programadors i premsa acreditats es passegen per la capital de l’Urgell.
Primera parada, Col·legi Sant Josep. El coreògraf israelià Sharon Fridman presenta Free Fall. És el primer cop que veig el seu treball, que em deixa desconcertada de principi a fi. Un inici d’espectacle francament diferent, en el qual només se sent la remor de les petjades dels ballarins a les fosques mentre s’intueix que corren en cercle un darrere l’altre, cada cop a més velocitat, com si fossin hàmsters, cecs, sense destí.
L’esforç físic fins al límit de la extenuació impregna els rostres dels ballarins i ballarines quan ja es fa la llum, i no els abandonarà al llarg dels 50 minuts de durada de l’espectacle. Dansa enèrgica, física, de contacte constant dels cossos, de moviments poc amables i traços que pretesament es desdibuixen. Rostres seriosos a voltes marcats pel patiment. La joia de viure ni hi és, ni se l’espera.
L’aspecte més remarcable de Free Fall és el treball coreogràfic col·lectiu, que esdevé nuclear, d’impressions visuals compactes, per transmetre una idea força clara: som éssers socials. Aquesta idea es reforça gràcies a la presència del cercle com a símbol, menguant o creixent, al qual sortim o entrem al llarg del viatge que emprenen els personatges. Alhora, però, es reivindica la individualitat gràcies als petits moments que té cada intèrpret per lluir el seu art. Ara bé, estem preparats com individus per a llençar-nos en caiguda lliure sense xarxa i abandonant totes les pors? Tenim la confiança suficient en què la col·lectivitat hi serà per a arreplegar-nos? Un espectacle que planteja força interrogants, de ritme clarament definit i on predomina una estètica freda i més aviat fosca, i un moviment dur.
El treball col·lectiu és també la característica essencial de la companyia Insectotròpics, formada pels pintors Xanu i IEX, el músic Tullis Rennie, els vídeo-experimentadors Vicenç Viaplana i Laia Ribas i la productora Maria Thorson. El seu objectiu, treballar des de la multidisciplinarietat i oferir propostes escèniques innovadores. Fundada el 2011, han rebut l’encàrrec d’inaugurar la fira d’enguany amb el seu tercer espectacle, poca broma doncs.
Compra’m és una obra formalment complexa on es combina teatre, vídeo, música i arts plàstiques en directe. Una proposta totalment fidel a l’esperit de la companyia, que fa el pas d’aquesta manera al gran format.
A través d’una gran pantalla l’espectador assisteix al resultat final de les diferents accions que tenen lloc en escena gràcies a l’efecte del croma, la gravació en directe d’una maqueta, la iconografia i els missatges obtinguts amb la pintura, a més del moviment de dues actrius apreciat al detall gràcies també a l’efecte multiplicador de la pantalla. Tecnologia pura i dura barrejada amb la música en directe de Za!, on es fusiona tant l’electrònica com algunes notes que evoquen les melodies més tradicionals, llenguatges servits a ritme trepidant fins a provocar expressament un efecte saturador entre el públic, en algun moment. En conjunt i respecte a la forma, Compra’m és fascinant en tant que combina a la perfecció els elements escènics més artesanals amb les aplicacions més tecnològiques, oferint una execució impecable que ensenya explícitament i volguda la trampa i el cartró.
Pel que fa al contingut assistim a la vida d’una noia, Lulu, des d’abans del seu naixement. És aquesta una història sense text, de dramatúrgia amb un objectiu clar: mostrar-nos la superficialitat de la societat occidental globalitzada en la qual vivim. L’excés, bàsicament representat a través del consumisme i la massa amorfa i sense criteri vestida amb una granota blanca i marcada per un símbol al front que els pren la individualitat, s’expandeix i domina el món quan s’obre la capsa i Pandora l’escampa, revisitant així un dels mites més populars de la cultura occidental.
La batalla entre la puresa de Lulu i les temptacions de Pandora, que també es pot llegir entre l’intent del domini de l’home per sobre la Natura i la reacció desfermada que aquesta pot tenir en qualsevol moment, és un dels moments més intensos de la peça. Aquest combat també evoca la lluita contra el anticapitalisme.
I si bé es projecten algunes imatges al més pur estil Fata Morgana de Josep Renau, es pot fugir? Es pot ser diferent i conservar la personalitat pròpia? Lulu no ho aconsegueix. Però lluny de sentir-se oprimida o privada de la seva autonomia o maduresa entrarà a formar part, ja també marcada com la resta, de la massa feliç. Com en aquell Divertim-nos fins morir on Neil Postman ja ens advertia que les persones arribarien a estimar la seva opressió, a adorar les tecnologies que anul·larien les seves capacitats per pensar. I així, lluny de la visió orwelliana de la por a què s’amagués la veritat, aquesta s’ofegaria en un mar d’irrellevància i superficialitat.
Tot i que el resultat de l’espectacle és força reeixit, cal puntualitzar que més a nivell formal que de contingut, la rebuda per part del públic fou força freda. Cal ressaltar però que, com a obra escollida per inaugurar un esdeveniment com Fira Tàrrega és d’un encert total, especialment si recordem la de l’any passat.
Notes d'escena. Crítica teatral 