El juliol de 2001 bona part d’una generació perdíem la innocència davant la pantalla de la tele en veure en directe la mort Carlo Giuliani durant les protestes contra la cimera del G8, que havia convertit Gènova en una ciutat-fortalesa amb 30.000 policies. De cop enteníem que anar a una manifestació era molt més perillós del que ens podia semblar perquè ja no es tractava només d’entomar quatre cops de porra, sinó que la força de l’Estat era capaç d’esclafar un cos fins matar-lo passant-li per sobre diversos cops amb un vehicle, a plena llum del dia i amb total impunitat i indiferència. La impactant mort d’aquest jove de 23 anys i la investigació següent per aclarir-ne les circumstàncies ha estat sempre envoltada de polèmica i encara avui no resolta de manera justa.
Todavía estás en forma hijo de puta y Qué coño estoy haciendo bailando en un escenario esta música de mierda. No. No son títulos de obras de Rodrigo García. Eran las dos frases que asaltaron mi cerebro mientras intentaba seguir al ritmo de “caderitas, caderitas” que marcaba Juan Navarro. Sí, el héroe fondón de la cumbia y el desparpajo me invitó a salir, en “4”, el título más corto de la carrera de García y que ha inaugurado el Festival TNT de este año. Pieza digna de este festival que avanza a paso seguro, apto tanto para los fieles de la escena de riesgo, como para público curioso que se deja llevar.
A mi lado, una adolescente con cara asustada me preguntó si yo era bailarina (¡!) y si tendríamos que hacer más cosas. Me miró aliviada al responderle que ni idea de baile y que seguramente nos dejarían ir pronto y sin más, porque en las obras de este director era la primera vez que veía subir un grupo tan numeroso de público al escenario.
La companyia mexicana Lagartijas tiradas al sol ha emprés un projecte de teatre documental de magnitud titànica. Amb motiu del cinquantè aniversari de la publicació de La Democracia en México (1965) del sociòleg Pablo González Casanova, obra fonamental no només a Mèxic sinó també a tota Llatinoamèrica, han decidit crear 32 espectacles, un per cada estat de la República. Al Festival TNT de Terrassa s’hi ha presentat Veracruz. Nos estamos deforestando o cómo extrañar Xalapa.
Plácido Mo #Terrassa, el debut com a creadora de l’actriu i grafista Magda Puig, acompleix amb les expectatives que teníem després d’haver-ne informat en prèvia a Recomana.cat i, sobretot i el més important, és honest amb l’objectiu que s’havia proposat: donar veu i presència a les persones sense sostre que viuen al nostre voltant i sovint són ignorades, no només a les grans urbs com Barcelona sinó també a ciutats mitjanes com Terrassa. I ha estat precisament gràcies al Festival TNT, que ha tingut lloc el procés de producció i d’estrena de l’espectacle.
Diu la saviesa popular que els draps bruts es renten a casa. I més si tens una llar de luxe en un espai privilegiat amb vistes a la petita ciutat de la qual ets l’alcalde. Un polític esquerranós i d’èxit a punt d’emprendre una nova campanya electoral, el progenitor modèlic que ha educat la seva única filla com un amic i que, amb menys d’una jornada, veurà com la seva vida perfecta i aparentment controlada no té res a veure amb la realitat.
Marta Galán va escriure El Conejito del tambor Duracell fa deu anys, un text que el 2007 va donar lloc a Melodrama/2007, protagonitzada per Santiago Maravilla i exhibida a les esquerdes alternatives de l’escena. L’any passat, Marc Martínez l’adaptava una altra vegada convertint-la en Conillet. Aquesta producció de Bitò va estrenar-se a Temporada Alta, després va arribar al Lliure, ha fet gira per alguns indrets de Catalunya i aquest Grec s’ha representat al Romea. Clara Segura, que n’és la protagonista, va merèixer diferents premis per aquesta interpretació, entre ells el de la Crítica.
Un espai més aviat buit, ocupat només per una sèrie de mòduls de fusta als quals els intèrprets n’hi afegeixen més, com si fossin els esglaons de l’escala social que pugen progressivament amb pas ferm. Estructura que, encarant l’inici del segle XX, serà presidida per una butaca que evoca el monument a Abraham Lincoln; símbol d’aquesta democràcia imperial dels homes fets a ells mateixos que és els Estats Units d’Amèrica. En conjunt i des d’una perspectiva general, una construcció que també suggereix aquell aire familiar dels tribunals de les pel·lícules i sèries americanes. Continua llegint
La Cia. Olveira Salcedo proposa un viatge a la recerca de l’”ubuntu”. No es tracta de cap curs de software lliure tot i que un dels personatges, l’estudiós amb ulleretes de qui fa escarni la resta, s’hi refereix en el sentit informàtic al principi de l’espectacle. Per contra, en aquesta aventura hi ha un personatge misteriós, un mapa i una fletxa a seguir per trobar el tresor, una sèrie d’obstacles i els cinc nens que són els protagonistes de la història.
Pasqual Maragall, Jose Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i Carles Puigdemont. Tots aquests presidents i expresidents tenen en comú que són personatges interpretats per Queco Novell a Polònia,el programa televisiu de sàtira política per excel·lència. Ara l’actor surt de la petita pantalla i fa un gran pas, enfrontar-se a una hora de monòleg a Confessió d’un expresident.
Notes d'escena. Crítica teatral 