A VORE

AGULLES DE GANXO DEL SEGLE XXI
Títol: A Vore
Direcció: Sònia Gómez i Ramon Balagué
Música: Astrio i Pau Puig
Balladores: Sònia Gómez i Carme Balagué
Dia i lloc: Museu Etnològic,19 de maig

El Museu Etnològic de Barcelona ens ha permès recuperar aquesta Nit dels Museus 2018 l’espectacle A Vore, estrenat la passada Fira Mediterrània i que a la capital catalana havia fet parada a l’Auditori i el Mercat de les Flors; que s’hagi vist en els equipaments esmentats, ja ens indica que no es tracta d’una proposta convencional. L’entrada del museu s’ha convertit en espai ideal per aquesta versió simplificada escenogràficament parlant, que potencia la proximitat amb el públic sense restar contingut.

A Vore és fruit de la recerca de Pere Gumbau i Ramon Balagué en la cultura popular de les Terres de l’Ebre i el Baix Maestrat, sobretot en la dansa i la música, però també en la parla i les festes tradicionals. L’obra escrita de referència és Del folklore tortosí: costums, ballets, pregàries, parèmies, jocs i cançons del camp i de la ciutat de Tortosa (1934) de Joan Moreira. Relíquia que surt a escena al principi de l’espectacle lluïda al cap de la ballarina Sonia Gómez. Tradició i contemporaneïtat, “tradificció” segons els creadors. Mot gens casual ja que Ramon Balagué, cantador d’aquesta rondalla és, a més de músic, realitzador audiovisual.

“Qui no guarda quan té, no té quan necessita” diu l’enversador. I aquí la història guarda i beu dels orígens, un dia de ball a Tortosa per celebrar el Sant Antoni l’any 1920, i travessa el temps fins ara mateix, replegant-se i desplegant-se a ritme de cant, música i dansa. Dolçaina, bateria, castanyetes i guitarra elèctrica, pandereta i sampler. I l’aixada, eina bàsica d’un poble agrícola.

El cantador, de potència vocal ben modulada i vint-i-un botons, festeja les dues balladores. Carme Balagué perfectament emmidonada i pentinada amb saragatona, i Sonia Gómez crinera al vent i botins. Florejades de vestuari les dues emprenen el camí de la jota i el fandango que avança en paral·lel: Carme Balagué va de l’execució clàssica, precisa i més estàtica a la relaxada de festa major; Sonia Gómez, fidel al seu estil, juga a improvisar des de l’aresta dels angles. A destacar, perquè ens va deixar sense alè, el solo que la coreògrafa es va marcar a ritme de bateria i guitarra elèctrica erigint-se com un flamenc deltaic i demostrant perquè és espècie escènica protegida des d’aquell Yo estoy en este mundo porque tiene que haber de todo.

La improvisació, en el seu cas jazzística, és també font dels Astrio − Xavi Lloses (piano), Santi Serratosa (bateria i ferros) i Santi Careta (guitarra elèctrica i efectes), que van barrejar electrònica i potència de jam amb la dolçaina del virtuós vinarossenc Pau Puig, sempre un goig en directe. Evident fusió musical, però també evolució que flueix de manera natural. Semblaria que A vore juga a improvisar, però la realitat és que aquesta “electro-rondalla” és el resultat d’un treball profund que no deixa cap element a l’atzar.

L’alt nivell artístic de tot l’equip fa que l’espectador es pugui arribar a creure que tot el que ha passat és casual i està davant d’una proposta de “picadillo” entre llenguatges enlloc de cantadors. I no, és una narració construïda des d’un univers molt concret, l’esmentada “tradificció”. La complicitat autèntica entre els intèrprets és el motor d’aquest espectacle que té com a gran virtut el diàleg entre l’arrel local i el món global, per això A Vore podria i hauria de seguir girant arreu. Un altre motiu que hauria de convèncer els programadors i programadores és l’apoteosi final, una espècie de vent de dalt que s’emporta tot el que es troba per davant, aquí un públic ballant en ple deliri lúdico-festiu.