L’eufòric esgotament de la supervivència en temps de guerra

Títol: Barcelona
Autor i director: Pere Riera
Intèrprets: Míriam Iscla, Emma Vilarasau, Jordi Banacolocha, Anna Moliner, Pep Planas, Pepa López, Carlos Cuevas, Joan Carreras
Dia i lloc:  8 de maig (fins al 22 de juny) al Teatre Nacional de Catalunya 

Entre el 16 i el 18 de març de 1938 la ciutat de Barcelona fou bombardejada sistemàticament en intervals de tres hores entre acció i acció; 44 tones de bombes llençades sobre la població civil, que va suportar 12 atacs massius durant més de quaranta hores. Per primer cop el bombardeig de saturació es practicava a la rereguarda d’una gran ciutat occidental amb un únic objectiu: desmoralitzar la població. L’aviació italiana, amb base a l’illa de Mallorca, lluïa els nous Savoia 79, no només a la capital, sinó al llarg de tota la costa catalana. Aquest context històric és el que ha escollit Pere Riera (Canet de Mar, 1974) per debutar a la Sala Gran del TNC amb un espectacle de visió obligatòria i caràcter per esdevenir reposició la temporada vinent.

L’autor presenta a Barcelona una dramatúrgia d’estructura teatral clàssica, és a dir,  tres actes que corresponen al matí, la tarda i la nit del dia 17 de març de 1938, i una acció desenvolupada en un sol espai, l’interior del que fou una casa benestant post requisa revolucionària, escenografia naturalista ben resolta de Sebastià Brosa. Temps i acció concrets amb un previ procés de documentació adequat i solvent.  Ara bé, aquest aspecte del context històric, que tant s’ha publicitat prèviament a l’estrena, no el considerem la força motriu d’aquest espectacle, tot i que pot ser una manera d’obtenir certa informació si encara queda algú tan irresponsable que a dia d’avui no coneix el seu passat. Per sort,  Riera fuig de la lliçoneta d’història local  i emprèn el camí de la universalitat:  Londres (1940), Berlín (1945) … –ompliu els punts amb el nom de ciutat i l’any que vulgueu– i fins ara, per exemple, Halfaya (fa unes hores), una vintena de morts i desenes de ferits, xifra que s’uneix a les prop de 70.000 persones que han perdut la vida en els darrers dos anys a Síria, segons l’ONU.

La universalitat d’aquest text reposa en el fet que ens enfronta a aquell “dolor dels altres” del qual ens parlà Susan Sontag i fa que connectem immediatament amb aquestes dones, nens i ancians de qualsevol rereguarda, perquè podríem ser nosaltres o els nostres.  A l’obra es tracta d’una família comandada per Núria (Míriam Iscla), l’avi (Jordi Banacolocha) i els dos fills adolescents, Tinet i Victòria (Carlos Cuevas i Anna Moliner). No hi ha pater familias, i aquí l’autor escull l’assassinat més paradoxal per aquest no personatge present, posant de manifest la complexitat del context, no només català sinó europeu, dels anys 30.  Al voltant del nucli biològic s’hi apleguen la criada Nati (Pepa López), l’amic pintor ara propagandista de guerra, Simó (Pep Planas) i l’industrial promès amb Victòria, Ramon (Joan Carreras). L’arribada de l’actriu Elena (Emma Vilarasau), germana d’esperit de Núria que va marxar a l’estranger el 1934, capgira totalment l’existència de la resta de personatges.

Riera basteix una relació ambigua entre Núria i Elena, més en la posada en escena que en l’escriptura, deixant a l’espectador que completi els personatges, si és que li cal. Tant Iscla com Vilarasau han absorbit aquestes dues amigues convertint-les en interpretacions brillants, amb un diàleg constant de generositat i intensitat que treballa en benefici de mostrar la vivència del grup. Aquesta fermesa de sensacions que desprenen les dues protagonistes també es fa sentir en Pepa López, Pep Planas i Anna Moliner. I de ben segur que aviat Joan Carreras, interpretació correcta i professional evidentment, farà donar el gran salt  que desitgem al Ramon, del personatge desagraït que vam veure al rol cabdal que l’autor li atorga.

Al llarg de gairebé tres hores assistim a l’intent de sobreviure en una situació límit d’uns personatges que estan psicològicament esgotats, excepte Elena, que, immediatament atrapada pel pànic, desplegarà tota la seva hiperactivitat eufòrica.  La recepta de l’autor per a passar la jornada és la barreja de l’humor dolç i l’aguda ironia d’una banda, i, de l’altra, la música, perquè  qui canta els seus mals espanta.

Així que aquesta improvisada família el que vol és celebrar l’aniversari del fill, fer un bon sopar i mudar-se, rememorar les anècdotes de l’amiga actriu i ballar i fer el pallasso per mantenir-se aïllats de l’exterior, com si les parets de la casa fossin màgiques i la seva protecció els salvés del perill. Enmig d’aquesta tensa frivolitat s’escolen les opinions sobre la situació política (gran encert no anomenar cap personatge històric ni sigla concreta) o sobre el fet de marxar o quedar-se al país; la il·lusió del primer enamorament; alguns irracionals comportaments com per exemple abaixar la tapa d’un piano destrossant les mans de qui toca; els plors d’esgotament i atacs de riure sense aturador o la nostàlgia de temps passats. Quotidianitat absoluta, heus aquí el triomf davant la barbàrie.

De tot el repertori de cançons i balls només ens ha sobrat la Santa espina, perquè li resta universalitat al muntatge i pretén emfasitzar un patriotisme massa primet i d’estar per casa. En canvi, l’efecte de la suspensió del desenvolupament de l’acció amb  les intervencions musicals i l’escena teatral de Fedra ens interessa perquè mostra la necessitat dels personatges d’omplir, com sigui, un temps que els resulta etern.

Barcelona culmina d’una manera despietada i brusca, com la guerra mateixa, en la qual el Riera director escènic es comporta com un cavaller protector, perquè quan ja ha  provocat l’emoció en la majoria del públic –i  en molts casos la llàgrima– , el submergeix de nou en la foscor. És ara el moment dels crèdits amb  informació històrica: xifra de morts  i la cèlebre cita de Winston Churchill demanant als ciutadans de Londres el coratge dels barcelonins.  Sense ànim de retreure res a l’autor ni provocar un cataclisme en el pressupost del TNC, ens agradaria molt que, ja posats a difondre,  s’afegís una frase on es digués que la informació per assolir l’èxit en aquest sistema de bombardeig la van donar espies catalans de Franco. El cap dels Servicios de Información del Nordeste de España (SIFNE), Josep Bertran i Musitu, explicà que, tan sols a Barcelona, havien assenyalat en un mapa 220 objectius.
A més de la retolació informativa, Riera recorre de nou a la repetició d’un tango ballat per les dues protagonistes en penombra. Música de treva post catarsi col·lectiva davant el terror universal per poder recompondre’s i, ja amb el llum de sala, tornada a la realitat d’una primera representació acollida pels espectadors dempeus i amb alguns crits de bravo.