George Kaplan. Sala Beckett. Del 4 al 28 de juliol
A banda de les piulades misterioses al TL anunciant l’arribada d’un senyor anomenat George Kaplan a la cartellera, hem fugit com de la pesta de llegir-ne informació al respecte. Reconec, però, que una veu amb criteri ens havia fet un bon comentari d’un assaig. En entrar a la Sala Beckett vam obviar-ho perquè qui es crea expectatives teatrals… pot acabar abandonant la butaca fastiguejat. D’entrada la sala estava plena, bon símptoma tenint en compte la quantitat d’espectacles en cartell i que no era funció d’estrena. Per acomodar-nos, vam accedir de manera diferent a l’habitual perquè la disposició així ho requereix, element aquest molt encertat en la relació entre el públic i allò que es desenvolupa a escena, així com el ritme de la direcció de Toni Casares i les interpretacions de Sandra Monclús i Borja Espinosa.
Aquest és un text d’estructura perfectament calculada (bon efecte el de determinades frases que es repeteixen en situacions totalment oposades o l’ús de l’esgotador terme “relat”) que podríem sintetitzar com una aproximació a la promíscua relació entre realitat i ficció (presentada aquí amb moltes capes, des del teatre mateix al cinema, passant per l’audiovisual televisiu) amanit amb una dosi de crítica política i ecos de propaganda, entesa aquesta des d’un punt de vista nordamericà, per tant les Relacions Públiques, homenatge clar al seu fundador Edward Bernays.
Respecte el contingut servidora va riure moltíssim a la primera història de les tres que formen l’obra, perquè vaig recordar algunes assemblees inacabables a les quals vaig assistir fa pocs mesos i, evidentment, abandonar totalment superada per l’intent de teoritzar el motiu de la trobada fins a límits tan absurds com els que planteja l’autor Frederic Sonntag (1978), a qui hem descobert, gràcies a aquesta peça, per tant gràcies a l’existència de L’Obrador.
Un francès sorneguer que tant ridiculitza el fenomen Anonymus, el Club Bidelberg o qualsevol reunió de fred lèxic pre-cuinat, com ens convida a assistir a una pluja d’idees en directe d’un escollit grup de guionistes, receptes d’escriptura incloses. Tot al voltant d’aquest George Kaplan, que pot ser la massa, l’individu, la invenció d’Alfred Hitchcock, un referent dadaista o l’inexistent que ni hi és ni se l’espera. Només li retreuré al francès un final una mica “interruptus”, alguna repetició que es podria haver estalviat i que, comptat i debatut, l’excés d’excel·lència forma i el gènere li pot passar factura i despistar de la intenció real.
Notes d'escena. Crítica teatral 